Queden quatre funcions. Qui vulga gaudir teatre del bo ja tarda a reservar entrada. Després la pandèmia dirà, però ‘Poder i santedat’ és una de les millors produccions valencianes dels últims anys. Era difícil dur a l’escenari el magnífic text de Manuel Molins i Paco Azorín ho aconsegueix en termes generals. El dramaturg, un dels millors del nostre temps, està més interessant en nuar el poder que la sexualitat de la jerarquia eclesial, per això desvincula la pederàstia de l’homosexualitat, cosa que queda més clara al text que a la representació. Llevat d’això, la posada en escena resulta una òpera rapera. Si en comptes d’estrenar-se al carrer De les Barques ho haguera fet al West End, algú a la Time Out haguera fet comparances amb ‘Jesus Christ Superstar’. Perquè el Lucio Pacelli construït per Molins i Azorín representa el mateix crit de protesta contra el Vaticà que va significar l’òpera rock amb música d’Andrew Lloyd Webber i lletres de Tim Rice al seu moment. Ara és el rap del freestyler valencià Alejandro Rubira Cruz, més conegut com a Errecé, qui amb la seua col·lega Lucía Aibar fan d’àngels de Lucio Pacelli, el jove seminarista que busca la veritat abans d’ordenar-se.
Música en directe i escenografia monumental per a un elenc coral que transita per l’escenari donant crèdit a la denúncia de Molins. Borja López Collado està encertat, esplèndida Victoria Salvador, diligent Andrés Navarro, molt creïble Pep Sellés, notable Joan Daròs, superior Isabel Rocatti, convincent Bruno Tamarit, versàtil Àngel Fígols, entranyable Arantxa Pastor i levitat Guillem Duquette. Menció a banda mereix la interpretació de Rafael Calatayud com a Ratzinger, així com la de Marta Santandreu en el paper de Melanie. El seu tràgic monòleg esguitada de sang té una força dramàtica brutal, que posa davant l’espill el problema que durant tants anys ha volgut amagar una part de l’Església. La versió de‘Poder i santedat’ d’Azorín té vida pròpia com a peça teatral. Al mateix temps invita a la lectura del llibre de Molins, un autor compromés amb la veritat i intel·lectualment ric. Teològicament solvent (per vocació i afició), el dramaturg està al dia en política, economia, benestar social i art. Com a personalitat actual mai ha perdut la curiositat per una bona exposició o l’últim assaig. El cartell de l’obra (coneguda és la meua opinió sobre això de l’art urbà) només actua de reclam, perquè la representació sols busca la salvació d’una institució en la qual Molins encara creu. És més, mostra el seu optimisme i confiança pel pontificat de Bergoglio, un papa que segons diu el cardenal Cañizares és amic seu. Així que després de l’encíclica ‘Fratelli tutti’ i de l’opinió de Francesc sobre el matrimoni igualitari, igual l’arquebisbe s’acosta al Principal.
