Itàlia i València (I)

La lectura de l’esplèndid volum titulat ‘Roma i nosaltres’, de Josep Vicent Boira, que està dedicat a resseguir la petjada valenciana, catalana, balear i aragonesa als carrers i palaus de la Città Eterna –i que, com afirma Antoni Puigverd al pròleg, ha sigut escrit amb precisió de savi i passió d’enamorat–, m’ha fet rememorar la crònica del viatge que, en 1921, realitzaren dos intel·lectuals valencians –Eduard López-Chavarri i Josep Sanchis Sivera– per tota la Península Itàlica.

Així, un dels aspectes més interessants de l’extens relat que, posteriorment, elaborà López-Chavarri –i que, recentment, ha tret a la llum la Institució Alfons el Magnànim sota el títol de ‘Memorias de un viaje a Italia’–, està constituït per les contínues referències i comparacions entre l’estil de vida i els costums italians i valencians.

D’aquesta manera, l’autor es mostrà ben sorprés en descobrir que, a Milà, «existen unos bollos de bar que son de la misma pasta que el “panquemao”»; i també, pimentons en salmorra: «iguales, pero exactamente iguales, que los que se hacen en todos los pueblos valencianos. Por un instante, nos figurábamos estar en cualquier masía de Bétera o de Alginet».

D’una altra banda, en visitar Faenza es manifestà encuriosit pel treball del fang que caracteritzava aquella ciutat; i no dubtà a recordar la importància i el pes històrics que, en matèria ceràmica, acreditaven Manises, Paterna, Gandia «y tantos otros sitios valencianos que fabricaron sus famosas “rajoles” que aún decoran sitios del Vaticano en Roma, o del palacio de los soberanos en Nápoles».

De la mateixa manera, el sobtà notablement comprovar que, a Florència, els xiquets jugaven al sambori: «Paseando junto al Arno [...] nos sentamos [...] en un jardín pequeñito, minúsculo, rodeado de verja; y allí dentro, seguros de tranvías y autos, unos niños juegan... ¡al “simbori”!, como en València, ni más ni menos».

El súmmum, però, de l’excitació pàtria li arribà en constatar que, a Roma i a Nàpols, es disparaven traques: «Saliendo junto al Tíber, en un punto que nos recordaba San Pío V, escuchamos con sorpresa una traca, ¡una verdadera traca!»; i, pel que fa a la de Nàpols, assegurà que era deguda al «genio del pirotécnico Chiavotti, aquel napolitano que fue a la Exposición de València [de 1909], y desde entonces implantó allá la barbarie de las detonaciones que rompen oídos, cristales, y ahuyentan pájaros, pero no ahuyentan tronadas...» (Continuarà).