Itàlia i València (i II)

El record de València, i els paral·lelismes entre les principals ciutats italianes i la Capital del Túria, són una constant a pràcticament totes les cròniques periodístiques que en 1921 redactà López-Chavarri: «Valencia y Florencia son consonantes; hubo en la una gran vida del arte, como la tuvo la otra. [...] Florencia tuvo a Dante, como València a Ausiàs March», exclamava orgullós.

A Orvieto, la pàtria de Mancinelli, assegurava que «el recuerdo de nuestra València presentábase imperativo», i sobretot vinculat a la figura d’Alexandre VI, el segon Papa Borja. Mentre que, a la capital d’Itàlia, considerava que «hay sitios de Roma que nos hacían pensar en València»; i que «la luz de Roma se parece mucho a la de València, y hay calles que nos producían la ilusión en la Ciudad Eterna de que íbamos por los barrios valentinos de las Escuelas Pías».

Fins a tal punt esdevingué recurrent la referència valenciana, al llarg d’aquells bellíssims articles, que, per a oferir als lectors un exemple gràfic de les vastes dimensions de Sant Pere del Vaticà, Chavarri no dubtà a afirmar que el temple –que qualificava d’«inmensísimo»– devia ser «quizá como media calle de Colón de largo [...]; eso si no lo es más».

Tot li recordava a València: la gastronomia, els jocs, els costums, la llum... Fins i tot els trens! De fet, en marxar de Roma en direcció a Nàpols, comparà el ferrocarril que els transportava amb el popularment conegut com a «tren ‘Corto de Játiva’: labradores, oficinistas, comerciantes en frutas, soldados con permiso, y cada instante pasan vendedores con galletas, higos, tortas, chocolate». I, del mercat de Nàpols, n’asseverà que tenia «los puestos en el suelo, como en València, y animación, y regateo, y discusiones por doquier».

Tal com passa al llibre ‘Roma i nosaltres’, la Corona d’Aragó es feia explícita a cada cantonada. I López-Chavarri, prou que ho veiem, va gaudir bona cosa descobrint evocacions valencianes entre els gestos i l’activitat quotidiana del poble italià; comprovant que «el alma mediterránea se unía gallardamente en la incomparable bahía napolitana». Per això, a bord del trenet que el transportava de Nàpols a Pompeia contemplà «caravanas de gente joven y vieja, decidora y alegre, cantando, alborotando, verdaderamente contentos, como en mi tierra, cuando sale el tren para las fiestas de San Miguel de Liria». Hi percebé l’encant i la màgia de l’ànima mediterrània.