En dies passats, d’intenses pluges i temporal desbocat en alguns termes de la Ribera i altres zones, han abundat, com corresponia, els avisos del Centre d’Emergència de la Generalitat per tal que la gent estiguera previnguda dels perills de transitar per zones inundables o pròximes a estes. Avisos majoritàriament escrits en un llenguatge entenedor en valencià, sense massa problemes de comprensió per part de la ciutadania receptora d’eixos missatges. Però com ocorre a vegades en els escrits en esta llengua, algun «comunicador il·luminat» de la Confraria dels Àngels del Bon Parlar, o per traduccions automàtiques, sense la necessària revisió, hi inserix alguna paraula més pròpia del llenguatge poètic o literari en general. Hem pogut vore este missatge en un d’estos avisos: «Allunya’t de les riberes de rius i barrancs, i no romangues en els ponts». I la burleta, la xança i la sorna està servida. Un cavaller del meu poble, en llegir eixe avís, em diu irònicament: «No pensava ‘arromangar-me’, especialment, en ningun pont. A què ve eixa preocupació per les mànegues i els camals dels pantalons estirats en els ponts? Supose que les faldes, les dones tampoc se les podran ‘arromangar’». El meu veí, valencianooient des del claustre matern, i persona bastant instruïda en el coneiximent d’esta llengua, sap perfectament els sentits de «romangues» i «arromangues», però que, en un avís general a la població, i més en un assumpte de seguretat pública i perill, s’use el verb «romandre» li pareix una falta de consideració a la majoria dels parlants, que no coneixen bé el significat ni les flexions d’eixe verb. A mi també m’ho sembla. I també em pareix això una pedanteria elitista i ridícula. L’avís hauria d’haver dit, a efectes de comunicar clarament el que es vol dir: «...no et quedes en els ponts» o «...no et quedes parat en els ponts». El verb «romandre» (en castellà, «permanecer») té el significat de ‘quedar-se, no anar-se’n d’un lloc’, «No romangueren molt de temps en la ciutat dels Borja», «Mai romanien molt de temps en el poble», ‘mantindre’s en un estat determinat’, «El quadro roman en el mateix estat, a pesar del temps transcorregut des que el compràrem». «Romandre» és un verb bellíssim, de gran tradició d’ús fa segles, molt emprat en la literatura del nostre Segle d’Or, en la centúria anterior i en les posteriors. També, profusament usat literàriament per la gran majoria d’escriptors en el segle passat i en este, però, pràcticament, perdut en la parla oral, probablement, des de fa algun centenar d’anys, i que cal anar recuperant en altres àmbits, a banda dels literaris, però no, per ara, en informacions ni avisos públics a la ciutadania ni en alertes de perill. A part de pedant, eixe ús, en estos casos, em pareix irresponsable. Els usos de termes no compresos o no assimilats fan fugir els mateixos valencianoparlants de la seua/nostra llengua escrita. Mentrestant, nosaltres romanem i romandrem enamorats de les nostres volences i de les nostres passions, però no ens quedarem parats en els ponts, en cas de perill.