Cada vegada que ens reunim per un acte públic identitari o amb la intenció d’exaltar algun element sentimental o emotiu, s’acaba desitjant prosperitat i alegria o manifestant una aclamació entusiasta cap a una persona o símbol. Per a totes eixes accions, la nostra llengua té prop la interjecció «visca». En el passat, va generar dubtes la seua escriptura amb «x» o «s». Per exemple, el filòleg Manuel Sanchis Guarner permetia escriure-la en «x» com a segona opció i la Gramàtica Normativa Valenciana de l’AVL, també l’arreplega en el mateix sentit. El que sí que tenim clar és que es reconeix una doble pronunciació com a [víska] o [ví∫ka].

Però, més enllà del debat fonètic o ortogràfic que genera, he de confessar que eixa interjecció em preocupa per uns altres motius. De més jove, en moltes ocasions m’emocionava, si l’escoltava. Ara, més bé, em fa pensar. Fa una miqueta de por perquè, a voltes, en pronunciar-la, s’exalta i menysprea. Està bé sentir admiració o respecte però no submissió o agressivitat. Darrere d’un visca a un líder, a un club o un lloc pareix que sorgix l’enfrontament amb qui no compartix les mateixes admiracions. Per eixe motiu, perquè no sempre és saludable la interjecció, vaig defugir-ne quan vaig escriure l’himne «Cant a Estivella» amb el compositor Josep Miquel Martínez. Preferia expressar frases com «units en llibertat» o simplement el nom de la població.

En el passat, anteposar visca al nom de l’Estat era exclusiu. En el temps del franquisme, cada «Viva a España» es llançava amb violència contra tota l’oposició democràtica a la qual se la considerava antiespanyola. També es cantava per a mostrar un país tòpic, com ho va fer Manolo Escobar. Amb la democràcia desaparegueren alguns dels seus matisos negatius. Es transformà en un crit inclusiu. Ara, amb el ressorgiment d’extremismes, s’ha tornat a perdre, en part, este matís. Es diu també per a mostrar oposició a l’emigració o per a mostrar oposición a la consciència nacional dels pobles de l’Estat.

En definitiva, diguem visca, si ens naix i ens sentim motivats a fer-ho. Pronunciem-la com més ens agrade. Tanmateix fem-ho amb prudència i no com a mitjà per a mostrar odi o menyspreu a res ni a ningú Tal vegada si, en compte d’enfrontar-nos, pronunciàrem “Visca la humanitat!”, no existiria tant d’espai per a la violència entre els éssers humans.