Josep Aznar, crient i practicant -com no podia ser de cap altra manera, a la Xàtiva i a la València del 1600-, al seu dietari ens explicant com, fugint de la pesta que ja començava a ensenyorir-se de la seua ciutat, se n'anà a Agres «ab tota casa» i «ab llexència del virrey», malgrat que «los de Agres li feren alguns contradicció y em posaren guardes de vista a mes costes per temps de més de trenta dies». És a dir: tot i portar un salconduit de l'autoritat reial, les autoritats municipals, preocupades per la seua vila i amb un zel rigorós, li exigiren una quarantena preceptiva. Passada aquesta, Josep Aznar, content per no sentir-se malalt, per no tenir símptomes que li fessen pensar que la pesta li havia entrat al cos, el dia 15 d'agost anà a donar gràcies a la Mare de Déu del Castell d'Agres «y es féu gran festa».

Aquella seua reacció no semblava ser una cosa de poca importància, sinó que tenia un fonament real: de fet, sembla que l'esmentat Aznar, el 17 de juliol anterior, «prenguí de la fredor de la terra y del beure fret», de manera que va patir alguna malaltia que li afectava «lo ventrell en tanta manera que no podia menjar». Sense gana de menjar i malaltús, s'encomanà a la Mare de Déu del Castell i «estant ab aquella turbació, sentí visiblement huna veu que dix: Ves-te'n a casa y menja, que lo teu no serà res». En agraïment, Aznar va prometre donar un calze de plata al convent d'Agres i fer altres ajudes econòmiques. No era per a menys.

Bé és cert que ell mateix, en tornar a casa, es va automedicar -per si de cas!- i va prendre vi bullit amb romer «y altres olis», de manera que «tinguí remey y me se fonch llevat lo mal, Déu aydant y sa mare gloriosa». El 15 de novembre retornà a Xàtiva, sa i estalvi. A la capital de la Costera, la pesta sembla que encara va durar fins al juliol-agost del 1601, com indica Aznar, el qual remata dient que «se sabé per cosa certa que moriren axí en lo arraval dels moriscos, com en Bixquert, com en la Casa Blanca, que era Çatorre, entre lo Raval y Novellé; y en Xàtiva, per les ortes y llochs, pasades de 2.800 persones, y moltes que·n soterraren vives per per certes diligències que feren».

Josep Aznar, no sols va viure la pesta en primera persona, sinó que també es devia considerar un miracolato -com diuen els italians- de la Mare de Déu. I així ho va deixar escrit per a memòria en l'esdevenidor. I ara, nosaltres, ho recordem, també, a l'espera del miracle de les vacunes, que sembla que ja es troba més prop.