En els darrers mesos he identificat i analitzat els casos de violència contra les dones que recullen els dos principals dietaris valencians del barroc: el de Pere Joan Porcar (1585-1629) i el de Joaquim Aierdi (1661-1664 i 1667-1679). A través d’aquests excepcionals documents històrics –i també lingüístics i literaris– és possible obtenir una fotografia detallada de la València del segle XVII; i comprovar com les agressions físiques –de tot tipus: pallisses, assotaments, violacions, punyalades, escopetades...– protagonitzaven el dia a dia dels nostres avantpassats.
Així, els textos evidencien com un dels mecanismes a través dels quals molts hòmens manifestaven la seua superioritat respecte a les dones –per a dominar-les, evidentment– està constituït per la pràctica de la violència, que hom exercia a totes hores i de manera tant pública com privada. I que, en ocasions, devia ser induïda, ja que s’hi relaten diversos suïcidis de dones que, com a rerefons, semblen amagar una situació d’angoixa o de patiment provocada: bé per la violència física o psicològica exercida per un home, bé per una situació de submissió econòmica.
Si comparem tots dos dietaris, una de les coses que més crida l’atenció és que, a diferència del d’Aierdi, el del beneficiat de l’església de Sant Martí no reporta cap agressió sexual explícita, quan resulta evident que se’n degueren produir nombroses. Això pot obeir a múltiples raons, entre les quals tal vegada siga la principal que Porcar no les jutjava com a importants o significatives. És a dir, no les considerava dignes de ser ressenyades. No així Aierdi, que donà cabuda a un mínim de vuit notícies en què diversos mascles varen agredir tot tipus de femelles amb finalitats sexuals.
En aquest «Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones» els convide a llegir totes dues obres. A banda de realitzar una eloqüentíssima immersió en la València del barroc, comprovaran de quina manera tan indecent, cinc segles enrere, una bona part dels hòmens sotmetien i maltractaven les dones; i també, com amagaven i/o manipulaven –en benefici propi, és clar– les seues aportacions socials. És a dir, com practicaven l’ocultació de les dones o «criptogínia», «una paraula nova per a un fenomen antic», tal com han teoritzat els amics Carles Padilla i Begonya Pozo. Un exercici que, dissortadament, continua viu entre nosaltres, i que hauríem d’afanyar-nos a erradicar d’una vegada per sempre.
