És possible una Alta de 7? I de 8? Una Tomasina de 6 alçades? Com ja vam mencionar, la vessant física de les muixerangues és encara molt desconeguda i, tot i que vam poder extreure algunes conclusions inicials, encara queda molta feina per arribar a conèixer com es comporten estructuralment les figures que bastim.
Així doncs, amb el que ara mateix sabem, és gairebé impossible determinar fins on seríem capaços d’arribar. De fet, encara que aconseguirem estudiar una mica millor aquest comportament físic de les muixerangues tampoc seria fàcil, ja que molts dels factors que influeixen, com la passió o la força de la ment, són ben difícils de mesurar. Només cal fixar-se, per exemple, en aquesta darrera dècada del món casteller, on s’han aconseguit coronar alguns dels castells que no molts anys enrere es consideraven pràcticament impossibles.
Però tot i que no podem conèixer amb certesa on és límit de les muixerangues, sí que podem analitzar diversos factors que influeixen sobre aquest i ajuden a definir-lo, per acabar fent-nos una pregunta un poc més senzilla: hem arribat ja al nostre límit? Podem seguir creixent?
D’aspectes que influeixen i defineixen l’actual límit del món muixeranguer n’hi ha un bon grapat. No obstant això, hi ha quatre factors que hem considerat clau. En aquest primer article n’analitzarem els dos primers: la voluntat i l’assaig.
La voluntat
Primer de tot cal que, com a món muixeranguer, reflexionem al voltant de si realment volem o no créixer, tant en alçada com amb la incorporació al repertori de noves figures de 4, 5 o 6 alçades o si, al contrari, volem mantindre’ns fent les figures que s’han fet fins ara. A priori, sembla que la voluntat de créixer hi és, com també hi ha sigut temps enrere.
De fet, el -fins aquell moment- sostre de les 5 alçades es va trencar fa només 21 anys, amb la primera Alta de 6 de la història, que va muntar la Muixeranga d’Algemesí el 1999. La primera Dolçaina, figura de 6 que només ha pogut coronar la Nova Muixeranga d’Algemesí, es va muntar per primera volta l’any 2004. Aquesta voluntat de créixer de les dues colles d’Algemesí, colles que marquen el camí a la resta de muixerangues, encara segueix viva.
Els actuals mestres de la Muixeranga d’Algemesí i la Nova Muixeranga d’Algemesí, en algun moment, abans de la pandèmia, van expressar la seua voluntat de començar a assajar una futura Alta de 7 o Setena. A més, la Federació Coordinadora de Muixerangues, des de la seua creació, ha estat oberta a incorporar noves figures dins el repertori, sempre que aquestes seguisquen uns criteris tècnics establerts. Per tant, dins el món muixeranguer, la voluntat de créixer hi és, sempre encapçalada per les dues colles d’Algemesí, que són les colles de més nivell i les úniques que, fins ara, han pogut bastir figures de 6.
L’assaig
Un dels punts clau perquè aquest creixement siga possible és l’assaig. La creació de la Nova Muixeranga d’Algemesí l’any 1997 i la seua voluntat d’obrir-se i mostrar la muixeranga més enllà del seu poble i de la processó de la Mare de Déu de la Salut, van fer que l’assaig agafés força. Ja no servia ajuntar-se les setmanes abans de la processó per assajar les figures, sinó que calia incorporar l’assaig de forma continuada i planificada al llarg de l’any.
Les colles de recent creació ja no han dubtat en considerar l’assaig la base de tot plegat, incorporant assajos setmanals durant pràcticament la totalitat de l’any. Gairebé totes les colles assagen una volta per setmana, si bé algunes han començat a incorporar més recentment un segon assaig setmanal, en alguns casos voluntari i dedicat sobretot al perfeccionament tècnic individual. Moltes colles, a més, han introduït l’assaig de xicalla, normalment abans de l’inici de l’assaig general, de forma que els més menuts poden treballar més en profunditat aspectes no només tècnics sinó també psicològics i emocionals. La possibilitat d’incorporar aquest segon assaig setmanal, ja siga general, només de xicalla o específic d’alguna família de figures (com de pilars o desplegades), de segur ens pot ajudar en el nostre objectiu de seguir creixent.
Però, baix el meu punt de vista, el més important de l’assaig no és la quantitat, sinó la seua qualitat, que siga un assaig eficient. No serveix amb muntar les figures i ja vorem com va, ni amb triar qui pujarà uns minuts abans. Convé, d’una banda, crear espais i dinàmiques on molta gent diferent puga treballar tècnicament, enfocada a la posició que posteriorment ocuparà a les figures.
D’aquesta forma, serà més senzill, per exemple, treballar la velocitat i habilitat de la xicalla, bàsiques si volem anar més amunt; la tècnica de pujada i baixada, encara molt millorable dins el món muixeranguer; o interioritzar el muntatge de la pinya, que ens ajudarà a aconseguir rapidesa en l’execució de les figures, també clau per superar el sostre de les 6 alçades. D’altra banda, promoure la importància d’una bona preparació física entre els membres de les colles, programant inclús entrenaments físics que podrien anar enfocats a la posició i els diferents perfils dels muixeranguers, ajudarien a millorar la seua força i resistència, facilitant la realització de figures cada volta més complicades i reduint també un possible risc de lesió.
Però perquè tot això siga possible cal un equip tècnic potent, que siga capaç de gestionar tot aquest treball i, sobretot, una bona planificació prèvia dels assajos i de les actuacions. Aquesta, junt a la necessitat d’una gran massa social, seran els aspectes que analitzarem en el proper article, per finalment tractar de respondre a la pregunta que ens hem fet: les muixerangues, hem arribat al nostre límit?
