En la vida no està tot ben repartit. Existixen paraules amb moltes accepcions i unes altres que quasi no s’empren. A tall d’exemple, pot esmentar-se la sobreexplotació de «fotre». Encara que en la majoria dels casos és definida com una forma col·loquial, la realitat és que quasi forma part de l’ADN dels parlants. No hi ha qui no la utilitze per a alguna de les seues múltiples accepcions. Amb ella, ens podem referir a: ficar, furtar, menjar bé, molestar, estropejar, aguantar-se, burlar-se o passar de tot. Té tantes funcions que pronunciant-la esmentem fins i tot de la copulació.

Però no acaba ací el seu destacat paper. No es conforma amb la funció de verb i assumix el paper d’una interjecció. En qualsevol oració, para bé per a expressar sorpresa, admiració i indignació. Al cap i a la fi, la trajectòria vital està formada per sobresalts, ràbies i instants bocabadats. Un «fotre» naix espontàniament quan es lligen notícies sorprenents. Esta setmana, l’expressió m’ha sorgit amb indignació i sorpresa quan he llegit que s’ha absolt a cinc sergents a Tenerife per delictes d’assetjament laboral i odi contra una companya per la seua condició sexual. El jutjat ha considerat que ha sigut simplement el resultat d’una rivalitat professional i d’una insana competició entre companys. És trist que no s’entenga que el problema de la discriminació de gènere acaba en violència però comença amb la utilització i consentiment del llenguatge discriminatori i inapropiat.

La interjecció «fotre» també introduïx sensacions d’admiració. Estos dies, he tingut un bon motiu per a emprar-lo: la introducció de la definició «donassa» en el Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Amb eixe fet, es demostra com és d’important el llenguatge per a superar discriminacions, encara que no ho veja així un tribunal militar. Des d’ara, apareix definida com una dona destacada per les seues aportacions intel·lectuals, artístiques o cíviques. Quan encara alguns diccionaris del nostre domini lingüístic la definixen exclusivament com una «dona corpulenta, dolenta o temible», la nostra institució acadèmica ha anat més enllà.

En definitiva, no menyspreem la interjecció «fotre». Encara que siga una forma col·loquial o vulgar, és nostra. Mai ens faltaran motius per a emprar eixe vocable clàssic. No obstant això, no ens oblidem que cal utilitzar el llenguatge amb cura per a aconseguir la societat inclusiva i igualitària que quasi tots i totes desitgem.