Encara queda un fil de llum en el cel de ponent quan Rosanna ix apressadament de l’aeroport de Manises. Carregada amb un voluminós equipatge, puja a un taxi amb l’esperança d’arribar a temps a l’hotel on havia quedat amb la cosina Teresa, perquè aquesta acaba d’enviar-li un whatsapp dient-li que a penes pot esperar-la vint minuts més.

Després de dotze hores i mitja de vol de Buenos Aires a València, l’avió hi havia aterrat puntual i Rosanna hauria pogut arribar a la cita amb la cosina en el temps acordat. Però en el departament de policia l’han retinguda una hora llarga degut a problemes burocràtics relacionats amb el transport de les cendres de la seua àvia, Rosa Blanc, morta feia unes setmanes. Setmanes inacabables, gestions tan fastigoses com de vegades inútils que Rosanna, allà a l’Argentina, havia dedicat a la preparació del viatge i a la tramitació de tota la documentació que li calia: l’urna hermètica amb la identificació corresponent i certificats de diversos organismes. A més de cansada estava indignada, ja que mentre que en la major part d’aerolínies traslladar les cendres d’un difunt no tenia cap complicació, en la que ella havia viatjat aquest fet suposava pràcticament el mateix procés que traslladar un cadàver. I ara que ja havia arribat al lloc de destí, encara li mancava un document, li havien dit.

Preguntes, telefonades a l’Argentina, revisió dels papers una vegada i una altra. Finalment, l’empleada que l’ha atesa, li ha dit que podia anar-se’n, però sense l’urna, que es quedarà custodiada en un apartat específic de l’aeroport, fins que hi arriben les confirmacions burocràtiques que s’esperen.

El taxi s’atura a la porta de l’hotel. Teresa encara espera al vestíbul asseguda en una butaca de disseny modern, amb un llibre entre les mans. Alça la mirada i reconeix la silueta fràgil de Rosanna. Les dues dones es fonen en una abraçada.

–Ho sent moltíssim –li diu després dels primers mots de salutació–. No puc faltar al sopar amb els companys de treball i ja hi faig tard. Demà seré tota teua.

–No et preocupes, Teresa. M’anirà bé descansar i asserenar-me primer que res. He passat uns dies molt estressada preparant el viatge i ara el canvi d’horari i aquest contratemps.

–Tenia moltes ganes de retrobar-te, Rosanna. Faré tot el que podré per compartir amb tu aquest viatge sentimental teu.

–Sentimental, familiar, absurd... no sé com qualificar-lo.

Teresa riu, l’abraça novament i se’n va cap a la porta. Abans d’eixir al carrer es gira, la saluda amb la mà i li fa l’ullet amb gest de complicitat.

Mentre els recepcionistes de l’hotel acaben de fer els tràmits, Rosanna segueix amb la mirada aquella dona d’aspecte jove, morena, alta i estilitzada, cosina llunyana seua, que es van conéixer quan aquesta anà a visitar l’Argentina tres anys arrere. De la mateixa edat totes dues –en aquell moment trenta-sis anys–, separades feia poc de les respectives parelles, vitalistes i acollidores, de seguida van connectar emocionalment i intel·lectualment, fins al punt que una part del viatge per l’Argentina que Teresa tenia programat, el van fer juntes.

Paisatges canviants. De color ocre els uns, d’un verd esvaït els altres. Glaceres amb nom propi com el Perito Moreno i cascades supranacionals com les d’Iguaçú. Planes immenses i la serralada dels Andes a un costat. Un Buenos Aires inacabable, ciutats espatarrades, villas miseria i palauets d’estil francés. Petites rialles amb un got de vi al davant, confidències, alguna escapadeta amb algun pibe d’edat indefinida... Experiències que les van unir i feren que a partir d’aquells moments s’establira una bona relació entre les dues cosines. Des de llavors i durant tres anys, la comunicació mantinguda d’una banda a l’altra de l’oceà ha sigut fluïda i afectuosa.

Rosanna pensa en les situacions viscudes amb Teresa mentre sopa qualsevol cosa a la cafeteria de l’hotel. En acabar, puja a l’habitació. Vora el balcó que dona a la plaça hi ha una taula de fusta pintada de gris, com la resta del mobiliari. Hi deixa damunt la seua tauleta i mentre aquesta es carrega la jove enretira les cortines i observa l’exterior. La plaça és un espai molt ample, ben il·luminat, on conflueixen cinc o sis carrers. Al mig, un petit rogle enjardinat és el contrapunt a les vies d’asfalt. Els vehicles hi circulen lenta-ment per la proximitat dels diferents semàfors i la gent passeja calmada per les amples voreres que també són ocupades per les taules dels cafés i restaurants.

Quan la connexió de la tauleta és a punt, Rosanna envia una foto de l’habitació a la mare i els germans i els escriu només per a dir-los que es troba a València, que està bé però cansada i ja els contarà els pròxims dies com va tot. I tot vol dir les visites i la relació amb els familiars del poble, de Benilluna –on es desplaçarà aviat amb Teresa–, tant els ja coneguts com els fins ara desconeguts, i la destinació que donarà a les cendres de l’àvia. El que no està comprés dins del tot és el component emocional i nostàlgic del viatge i l’intent de descobrir alguns aspectes de la infància i l’adolescència de la iaia, Rosa Blanc, que va emigrar a l’Argentina amb dèsset anys, en contra de la seua voluntat, amagant en els racons de memòria retalls de la seua vida que ningú, ni tan sols la filla i els fills, coneixen. Només ella, la neta, és depositària d’uns records que l’anciana li va transmetre els darrers anys de la seua vida en llargues converses d’evocació i de confidències. Només ella, per ara, és sabedora del secret familiar millor guardat. «El secret familiar millor guardat», s’ha repetit Rosanna moltes vegades d’ençà que el coneix.

–Al llarg d’aquests anys –explica Rosanna a Teresa–, jo m’he fet una imatge molt definida del poble de Benilluna. És la imatge que em va transmetre la iaia en les seues converses: carrers de terra amb voreres estretes, cases d’una o dues plantes amb façanes blanques de calç i grans portes de fusta. Reixes i balcons de ferro o finestrons menuts, segons els possibles dels respectius propietaris, i les teulades de teules morunes amb vessants a dos costats i amb canaleres que, quan plou, arrepleguen l’aigua que omplirà les cisternes i aljubs que hi ha als corrals. I la plaça Principal, quadrada, amb una font circular al mig, presidida pel campanar i la façana de l’església d’un barroc modest, construïda a mitjan segle XVIII. Però ja sé, Teresa, que aquest retrat respon al poble de fa setanta anys, a les imatges que es van encastar, per a no esborrar-se mai, en els ulls de la Rosa Blanc joveneta. I jo les he recreades, aquestes imatges, inclús les he idealitzades i ara tinc el temor de la decepció, perquè la Benilluna actual segurament no deu tindre res a veure amb aquella dels anys quaranta del segle passat. I, tal vegada, el lloc on la meua estimada iaia volia que depositara les seues cendres, ni tan sols existeix.