«Jo sempre jugue amb foc, sempre contra mi mateix», li deia Josep Pla en 1933 en una carta a la seua amiga suïssa Lilian Hirsh. Amb aqueixa definitòria frase encapçala Xavier Pla, director de la Càtedra sobre l’autor de ‘El quadern gris’ de la Universitat de Girona, la seua introducció al seu antirepublicà ‘Història de la Segona República Espanyola’ (Destí), volum que reprodueix el manuscrit original inèdit, escrit en català en 1938, del primer terç del qual Xavier Pla qualifica de «llibre negre» de l’escriptor de Palafrugell, la seua ‘Historia de la Segunda República Española’. Hui pràcticament introbable, mai va ser reeditada des que es va publicar després de la guerra, en 1940 i 1941, en quatre volums, i en castellà, ni tampoc va ser inclosa per Pla en la seua Obra Completa.
En descobrir-se recentment el manuscrit -114 quartilles- entre els arxius de Pla en el Mas de Llofriu, apunta el director de la càtedra, «la sorpresa va ser que estava escrit en català i que era un llibre diferent del publicat després de la guerra». Pla va començar a redactar-ho a Roma per encàrrec de Francesc Cambó per a «el seu projecte de publicacions de propaganda antirepublicana i legitimació del bàndol revoltat».
Text de combat
«És una requisitòria agra, crítica i violenta contra els polítics republicans més que un text de propaganda franquista, escrit en temps de guerra. És un text de combat fruit d’un moment de màxima polarització ideològica entre els dos extrems, on els autoritarismes feixista i comunista van acabar afectant a tots els intel·lectuals», insisteix a contextualitzar Xavier Pla, qui destaca «l’interés històric i documental del manuscrit perquè amb l’anàlisi dels polítics republicans dóna testimoniatge de les reflexions històriques i polítiques de Pla i d’altres catalanistes conservadors durant la guerra, que hui ens pot xocar per injusta o sectària».
Però és també, assenyala Maria Josep Gallofré, autora del pròleg i de l’estudi preliminar, «una mostra de la prosa ‘planiana’ del periodisme polític que Pla havia començat 10 anys abans i el punt final de la seua activitat dins de l’òrbita del catalanisme conservador –descriu Gallofré-. No és un llibre d’història sinó el d’un escriptor i periodista difícil de doblegar, que va fer un text on mescla crònica, reportatge, discursos, memòria, retrat de personatges i descripció d’ambients… i està ple de judicis de valor, de rebuig, burla i sarcasme, amb molts recursos retòrics. No és un pamflet a l’ús».
L’espia i la ploma de prestigi
Recorda l’estudiosa que Joan Estelrich, home de confiança de Cambó en temes culturals, va dir que era escèptic davant els dots d’espia de Pla, però sí que va veure en ell «a l’intel·lectual de marca, la ploma literària catalana de prestigi que es manifestaria ostensiblement al costat Burgos».
El volum inclou un apèndix amb cartes, algunes inèdites, entre Cambó i Estelrich, o Cambó i Pla, que descobreixen com l’escriptor li enviava els capítols a Suïssa o alguna altra seu del polític a Europa, on aquest les feia mecanografiar després de llegir-los i corregir-los, i de les desavinences entre Pla i Cambó que acabarien amb la ruptura del projecte. Cambó fins i tot reclamaria temps després la propietat intel·lectual de l’obra acusant la parella de llavors de Pla, la noruega Adi Enberg, d’haver-se portat la còpia mecanografiada.
Revelador informe de censura
També revelador és l’informe de censura que l’editor Ignasi Agustí va enviar ja en la primera postguerra per a publicar en Destino «Historia de la Segunda República Española» deixant clar com ell mateix ho havia «polit, llimat i retallat» i també descatalanitzat. Aqueixa és una de les principals diferències amb el manuscrit original, assenyalen els estudiosos. «El llibre va ser netejat de les defenses que Pla fa d’acostaments de Cambó i cert catalanisme a la cultura espanyola i desapareix tota al·lusió a Catalunya com a entitat política, només és ‘la regió catalana’, explica Gallofré. Es desconeix, afig, fins a on va arribar la censura editorial.
