Mai sabrem què pensaria Umberto Eco sobre els que mirem sèries de manera convulsiva. Fa cinquanta-sis anys va teoritzar que els apocalíptics són els que defensen que la cultura de masses és perjudicial per al desenvolupament social. Mentre que els integrats la consideren imprescindible pel manteniment de la societat del benestar. Com que des d’aleshores cadascú ha fet el que ha volgut, o pogut, sempre he mantingut un sa equilibri entre ambdues visions del món predigital. Però quan els tertulians integrats m’eren antipàtics era un fan apocalíptic. I a l’inrevés. La seua novel·la ‘El nom de la rosa’ va ser primer una gran pel·lícula i trenta anys després una minisèrie germana-italiana sense molt d’èxit. Però ni llibre, ni llargmetratge i molt menys els capítols van provocar un boom de vocacions monacals, ni gens d’interés per la teologia medieval. En canvi, «Gambito de dama» ha fet reeditar tractats d’escacs i fins i tot ha reviscolat l’interés pel joc de taula. Per tant, se suposa que la saga protagonitzada per Anya Taylor-Joy és un clar exemple d’integració mass media.
«Bauhaus, una nueva era» (Filmin) és una producció alemanya que recorda als mestres i estudiants dels primers anys de la centenària escola de disseny, arquitectura i art fundada el 1919 per Walter Gropius, tancada per les autoritats nazis a principis dels trenta. Amb una resolució i acció excel·lent, la història de la jove estudiant Dörte Helm va paral·lela al naixement d’un nou moviment d’avantguarda, modernitat, art, jazz i feminisme. La Bahaus va evolucionant cap a una nova concepció del món i també d’esperança, al mateix temps que la República de Weimar s’ensorra per la hiperinflació. La resta dels esdeveniments és prou conegut. D’això fa cent anys, però cal prestar atenció als passatges de la memòria que la periodista danesa Stine Branderup li trau a Gropius en la seua llarga entrevista, assegut a la mítica cadira ‘Wassily’ de Marcel Breuer. Mobles, objectes, edificis, art en definitiva que forma part de la nostra quotidianitat no s’entenen sense l’impuls d’aquella mítica Bauhaus, ben reflectida en una sèrie integrada i amb un regust apocalíptic.
