Ara que entrem en dies d’excessos gastronòmics explicaré que, temps era temps, em vaig dedicar a col·leccionar menús antics: de finals del segle XIX i principis del XX. M’ho vaig prendre com un entreteniment pseudoerudit, ja que conéixer les menges que integraven aquells banquets em divertia i proveïa d’informació sobre l’època.
En vaig arribar a reunir una cinquantena, en què, curiosament, predominen: d’una banda, els extremadament formals (redactats en castellà i en francés, com un toc de qualité); i, d’una altra, els humorístics (en valencià, majoritàriament). D’on es dedueix que aquest tipus de papers funcionals i efímers s’imprimien quan el convit tenia caràcter o transcendent o festiu; i que el valencià era sinònim de comicitat.
Entre els menús seriosos, podríem dir, destaquen els de l’Ateneu de València (1895), el Gran Hotel Iborra d’Alacant (1899) i l’Hotel Suís de Castelló de la Plana (1909). I encara, per les seues dimensions pantagruèliques, el de l’«almuerzo» amb què, el 2 d’abril de 1877, la Comtessa de Ripalda obsequià nombroses amistats –dolços i gelats a banda, l’aristocràtic tiberi incloïa tretze plats i cinc vins diferents–; i el del dinar que, el 14 de novembre de 1908, l’Ajuntament d’Alacant va oferir als participants en la manifestació de germanor interterritorial celebrada a Elx.
Així mateix, també resulten certament eloqüents els jocosos, com ara el de la «fartà» de l’1 de desembre de 1895 «en commemoració dels Sant Andresos del Porquet» –que incloïa «peix a la perdigonà» i «ensalà en llongo morrut»–; i el del sopar que la Societat d’Agricultura va oferir el 12 de febrer de 1882, i que, per tal d’accentuar la nota hilarant, estava redactat en presumpte italianesc: «Macarronne a... satisfaccione. Rabane, pésoli e remolacha e toñineta in insalata».
Excessos i bromes a banda, un dels menús més originals i artístics és el del banquet que tingué lloc, el 17 d’abril de 1903, a una alqueria de l’Albufera per tal d’obsequiar el bibliòfil i intel·lectual santanderí Marcelino Menéndez Pelayo, aleshores director de la Biblioteca Nacional d’Espanya. I, rellegint-ne la «minuta biblioculinària», m’adone que manté nombroses connexions amb un festiu poema gastronòmic –de 1881 i regust escalantià–, el colofó del qual resa: «Ací té remat i fi / este sopar llemosí / que no menjaren Febrer, / Ausiàs March, Jaume Primer, / ni Bernat i Baldoví». Bones festes i bon profit.
