L'autobiografia de Joan Martí Cordero i Olivar es troba escrita en castellà, de la seua mà. I totes les seues obres traduïdes del llatí, també ho foren a aquella llengua que, per altra banda, era la paterna i, encara, la que més s'estilava a València, en els àmbits literaris, durant aquell segle XVI que li va tocar viure a aquell humanista. També, era l'idioma en què el negoci editorial podia tenir majors beneficis, si tenim en compte al major nombre d'habitants de Castella - i la resta de dominis de l'Imperi Hispànic que, com a mínim, podien adquirir aquells volums i, més o menys, entendre'ls-, respecte dels territoris de la Corona d'Aragó que parlaven la nostra llengua. Per tant, l'opció d'un humanista aventurer i que volia ser modern -com Cordero- i arribar amb les seues traduccions fins i tot a la reina Maria Tudor -esposa de qui seria Felip I de la Corona d'Aragó i II de Castella-, no en podia ser altra. O sí: el llatí. Però no deixa de resultar curiós que, quan narra el seu període de presó, en mans d'un cavaller francés, per causa de la guerra entre l'emperador Carles i Francesc I de França, ens reporta una anècdota bastant reveladora de quina era la seua llengua de referència. I així, ens diu: «aconteció que teníamos allí un paxarito que llaman allí linota -és a dir, la linotte mélodieuse-, que es la que en valenciano llaman paxarell». Aquella necessitat de traduir al valencià l'esmentat nom de l'ocellet, no s'entendria si no fos, aquella, la seua llengua materna. I no podia ser d'una altra manera perquè, com ell mateix ens conta, son pare era «Gabriel Cordero, de linage de solar conocido, natural de Çamora», però sa mare va ser «Gracia Olivar, hija de Rafael Olivar, natural de Mallorca, de los Olivarios de aquella ciudad y isla, aunque su antigo solar es de Menorca, como consta en un lugar de aquella isla llamado Mahón, adonde está en la iglesia su antigua decendencia y capilla y altar principal de los Olivarios». D’aquella mateixa família era el seu oncle i notable humanista, Pere Joan Olivar, amb qui va mantenir correspondència segurament en llatí, però amb qui, quan el va conéixer, degué parlar-li en valencià.

La veritat és que aquells escrits -com els del més conegut dels nostres humanistes, Joan Lluís Vives-, degueren ser pensats en valencià i a aquesta llengua hauran de retornar, necessàriament. Aquell ocellet de Cordero ens ho demostra. En fi: que sempre hi ha feina per fer!