Un lector em preguntà fa unes quantes setmanes si la paraula «desmai», com a ‘tindre molta fam’, és correcta del tot o a mitges solament. La pregunta me la fa perquè la seua neta, en quart d’ESO, li ha dit que eixe mot no és correcte en el sentit de ‘moltes ganes de menjar’. Ella li ho argumentà, segons em conta el iaio, dient que el professor de valencià li havia tatxat el vocable «desmai», d’una redacció, en la frase «Tenia tant de desmai que va collir dos taronges, encara verdes i més agres que un ferro, i se les va sampar». El lector en qüestió, pel que pareix, és indagador del sentit de les nostres paraules i em diu que la primera definició de la paraula «desmai» en el Diccionari normatiu valencià (DNV) és ‘sensació de gana molt intensa’. A més, m’explica que en la frase que em transcriu, el profe també va esmenar la paraula «sampar». Li conteste, en primer lloc, sobre el «desmai». Li dic que si el DNV conté l’accepció citada, relativa a tindre molta fam, no és que la veu «desmai», en eixe sentit, siga correcta a mitges, sinó que ho és a senceres. No m’agrada gens el binomi «correcte/incorrecte» per a qualificar un vocable, perquè són conceptes a vegades repressors al servici d’una norma, moltes vegades arbitrària. En tot cas, explique al preguntador que les paraules i accepcions usuals i registrades en el diccionari oficial normatiu valencià són correctes normativament. «Desmai» té diversos sentits. La majoria de diccionaris el definixen com a ‘pèrdua dels sentits, de duració breu’, ‘síncope, pèrdua transitòria o temporal dels sentits’, ‘carència de forces, exhauriment’ o descripcions semblants. També és definit com a un arbre, «ploró», ‘arbre («Salix babylonica») de tronc gros i corfa obscura i clevillada, de branques penjants i de fulles de color verd pàl·lid, estretes i lanceolades’. Però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, poant de la realitat de la parla, ha donat caràcter normatiu a «desmai» també com a ‘sensació de gana molt intensa’, com diem. I «trencar el desmai» és ‘menjar una miqueta perquè la fam no siga tan intensa’. Cal dir també que eixe valor de «desmai» és privatiu o singular de la nostra parla, l’equivalent en castellà d’esta paraula, «desmayo», no té el significat de ‘tindre molta fam’. I estar desmaiat, entre altres sentits, és ‘tindre desmai’. L’altra paraula esmenada a la neta del lector protagoniste de la columneta de hui és «sampar». El personatge de la redacció feta per la referida xiqueta es va «sampar» dos taronges més agres que un ferro. És a dir, se les va menjar. Eixe verb és normatiu, arreplegat en el Diccionari normatiu valencià, com a col·loquial, en el sentit de ‘devorar, menjar’, ‘robar, furtar’. També significa ‘agarrar una cosa sense consentiment del propietari’. Per tant, podem «sampar-nos» i devorar el menjar que ens agrade i trencar el «desmai» quan tingam molta fam. Però en un examen de valencià «oficial» no tinguen «desmais» (ganes de menjar) ni se «sampen» res, que els posaran falta.