La Unió de Llauradors i Ramaders és una institució fonamental del País, i des del seu naixement fins ara ha tingut una relació molt important amb comarques com la Plana, i especialment amb ciutats com Vila-real, on ha faltat un dels seus ciutadans més rellevants, Miquel Vilalta Sebastià, un enginyer agrònom que sabia llatí.

Qui diu la Unió, diu una de les seues bases, el cooperativisme, eixe humanisme social compromés en la transformació del territori i, per tant, de la vida local i del Planeta, que ara fa uns cinquanta anys rebia empelts del socialisme per a nodrir el millor sindicalisme, i era saba nova per a branques com la JOC, que en la Diòcesi de Tortosa rebia el nom de JARC –Joventut d’Acció Rural Catòlica-, on el jove seminarista Miquel Vilalta va ser decisiu, abans de comprendre que la transformació del país no depenia d’elits urbanes ni de segones intencions, sinó d’un treball real, d’embrutar-se les mans i les sabates, i d’escoltar i produir alhora el progrés social.

Això, a més, va resultar decisiu per a evitar que la transició política democràtica del País, i de tot Espanya, no fóra una col·lecció de converses de saló, especialment sobre disquisicions culturalistes, o una successió de divisions entre quatre gats militants sentimentals o autoritaris, de victòria en victòria fins a la derrota final. I així, Miquel i unes poques dotzenes més com ell, treballant la terra amb l’optimisme de la voluntat, i impulsant els canals de distribució i d’influència dels professionals i les indústries de la terra –alerta, i llegint i estant ben atent a les més sibarites degustacions de l’art, la música o el cine-, van ser i són una energia matinera contra les superficials elucubracions i brometes –vinguen d’on vinguen- sobre el país i la vida humana.

Eixa generació de la Unió provenia d’un estil de lleialtat biogràfica i ecològica als dos vessants del país: la rudesa activa de la muntanya i el secà, i l’entusiasme inesgotable de l’horta de vora mar. Ell, per exemple, com a hereu del seu origen al nord del País, al cap de vila d’Herbers, a la comarca dels Ports, tocant l’Aragó i Catalunya. Després d’haver-hi participat com a timoner del bagul amb què la seua generació navegava el perillós Toll del Gorg de Dalt. I d’aquella primera ocasió en què, castigat pel mestre a la crueltat injusta de fumar-se un puro, amb dos companys de generació i davant tota l’escola, es va rebel·lar, i se’l va menjar sencer, a mos redó: Miquel, el savi de cal Correu.