La relació paternofilial que mantingueren els escriptors Teodor Llorente i Vicent Blasco Ibáñez estigué marcada per la cordialitat i l’admiració mútues. I això malgrat les divergències ideològiques, generacionals i de tot tipus que existien entre ells.
Llorente, trenta-tres anys major, es mirava Blasco com un fill díscol i li aconsellava que dedicara més temps a la literatura. Blasco, obsedit a fer carrera política, es complaïa atacant Llorente en públic i demanant-li favors en privat. I és des d’aquest estira-i-amolla que hem d’entendre la dedicatòria que encapçala el volum Cuentos valencianos de Blasco: «Al poeta Teodoro Llorente, mi adversario en creencias, mi maestro en el arte». Una ofrena que el patriarca agraí públicament assegurant que es tractava d’uns contes «verdaderamente valencianos», però tan sols «por el asunto», «no por la lengua, pues están escritos en castellano».
D’aquesta manera, l’anècdota que millor il·lustra la familiaritat i franquesa que tots dos homenots es professaven tingué lloc durant la nit de cap d’any de 1899, quan Blasco i els treballadors del diari republicà El Pueblo visitaren –per sorpresa i «disfrazados de personajes de las artes y las letras»– la redacció del conservador Las Provincias per a felicitar l’any nou als col·legues periodistes i brindar amb ells.
La boutade degué delectar i commoure un circumspecte Llorente que, en abraçar i acomiadar Blasco, li amollà: «Que tingues, fill meu, molts enemics...». L’escena fou relatada per Josep Altabella i, més extensament encara, per Juli Just, qui en 1929 explicà que «Llorente havia comprés en els seus darrers anys que Blasco, un home del temperament de Blasco, no podia ser de manera distinta a com era. Havia de viure en un constant perill. Mentre tinguera enemics demostraria que venia mantenint-se fidel al seu destí; el dia que s’hagueren acabat, seria la senyal de la seua decadència. Blasco, com si obeïra a l’exorcisme del poeta, tingué i té, fins després d’haver mort, molts i molt apassionats enemics».
Siga com siga, no hi ha dubte que, aquella nit, Blasco es degué divertir enormement exhibint academicisme i afectació literària davant d’un atònit autor del Llibret de versos. I que Llorente contemplà les ocurrències del seu estimat enfant terrible –que tant s’agradava de ser el xiquet en el bateig i el mort en el soterrar– des de l’humor i la condescendència. Amb enemics o sense, que tingueu un bon any.
