Cada any pense que podria muntar el pesebre. Recrear aquell paisatge ideal de Betlem -totalment inventat- que era capaç d’organitzar, quan era menut, a casa de la meua àvia: recollia molses, feia muntanyes amb suro, plantava camps d’arròs en llaunes, creava un riu amb paper de plata i la neu la feia amb farina. Per a rematar-ho, darrere del portal on es trobava el Jesuset acabat de nàixer, una pereta feia una llum que semblava clarament celestial, màgica. Tot això -és clar-, ho podia veure jo, amb els meus 9 o 10 anys. De sempre, havia vist els betlems muntats per la meua tia Teresa i, potser, per això intentava imitar-los. Tanmateix, tot i que col·leccione figuretes de fang tradicionals -que deixaren de fer-se cap als anys 60, si no m’erre- que vaig afegint a les que varen sobreviure de la meua infantesa, gràcies als mercadets, a internet i a diferents adopcions per donacions esplèndides d’amics menys sentimentals que jo, no ho faig. Segurament, perquè tot allò tenia un sentit, a una determinada edat. Segurament, també, perquè seria incapaç d’escollir quins ninotets mereixen eixir a l’escenari i quins quedar-se a la prestatgeria. I encara, perquè potser em venen al cap idees com posar dos Jesusets bessons, fer una Sagrada Família monoparental, posar tres Reis d’Orient negres o situar l’escena en una selva tropical. Perquè, de fet, tot això podria haver passat i la història seria ben diferent i m’agrada imaginar-ho, també.

Però, al final, no ho faig. Preferesc mirar-me’ls allà, quiets, sabent que m’acompanyen al llarg de l’any. M’observen i els observe. Em recorden la infantesa cada dia, com quan anava amb ma mare i el meu germanet a comprar-ne... i tot era enlluernador i fantàstic i cadascuna d’aquelles figuretes suggeria tantes coses i més, a unes criatures que tenien poc més per estimular la seua imaginació.

Ara, amb tanta guerra de galàxies, amb tant de món virtual, amb tantes modernitats, amb tanta violència gratuïta i superherois amb poders poc creïbles, aquelles figuretes de fang, a qui poden atraure? No ho sé. Com que l’any comença ara, tinc dotze mesos per replantejar-me el propòsit de muntar el betlem, el pròxim Nadal. I, si ho faig, contaré l’experiència, si puc i me’n recorde. I espere poder mirar-me aquell món irreal amb il·lusió. Amb el mateix sentiment que hem de mirar-nos el món que ens envolta, perquè aquest any que ara comença sembla que serà millor -si obrem tots amb responsabilitat i amb coherència. Bon any a tothom!