Sóc republicana, però uns pocs dies a l’any sóc de reis -de reixos més aïna-, dels savis que vingueren de l’orient desxifrant la ruta que els marcava un estel per a oferir a l’encarnació d’un déu els presents que honoren un rei mortal, l’or; un déu immortal, l’encens, i la mirra, associada a l’au fènix, i per tant lligada a la resurrecció.
Escriure la carta era bolcar-hi il·lusió i l’esperança de rebre el premi per haver-me portat bé i la intriga per saber com eren capaços de llegir i atendre les infinites cartes que reben en només un parell de dies. La lògica de la ment infantil fa possible allò que els adults justifiquen amb la paraula màgia. He seguit amb els meus fills la tradició i encara ara que ja som els quatre adults escrivim la carta. Usem les que fem en col·laboració amb els ajuntaments i que des de fa més de vint anys repartim pels nostres pobles per a expressar en les nostres paraules els desitjos dels menuts de casa. Enguany, el disseny de Marta Antelo incorpora també un espai on demanar millores per als pobles i l’ajuda de Gaspar, Melcior i Baltasar aconseguir un món amb més arbres, platges netes, més bicicletes i més menjar de la nostra terra. Devem al bon treball de Lídia Julio i de Xavier Benavent l’èxit d’una campanya coordinada.
De menuda, Nadal era un temps esplèndid, amb vacances escolars i tot de dolços del forn per tastar. Mon pare feia una cova de pasta fullada on s’arreceraven Maria i Josep amb el jesuset. Els pastorets li duien rosques i panets que féiem amb pasta de pastissets i tot era cobert per una capa de neu feta amb coco ratllat. I el ritual d’avançar un passet cada dia la caravana al portal fins que arribara el Dia de Reis. Què et deixaran? -em preguntaven les parroquianes, i nosaltres els féiem la retafila de nines, llibres i joguets que havíem demanat. Elles, en canvi, quan els preguntàvem què els deixarien responien: «en el món».
‘Deixar’ és un verb amb significats diversos, quasi contradictoris. Des de «cessar de subjectar: deixa el poal» a «abandonar-se, descuidar la pròpia persona: últimament s’ha deixat molt», de «desprendre tint: la camisa deixa» a «sobreviure-li (allò que tenia quan va morir), a algú: deixà un gran deute» i el valor que hui m’interessa «portar (un regal) els Reis d’Orient: enguany els Reis m’han deixat molts joguets».
Hem acabat un any terrible. El pardalet dels Reis d’Orient ha vist comportaments exemplars, els més, i alguns vergonyosos, els menys. Els menuts de casa han donat una lliçó de responsabilitat a molts majors mentre els més vells de casa es resignaven a unes festes sense besos. Què he escrit enguany en la carta? Que ens deixen en el món un any més i, de pas, que ens deixen un món millor que puguem deixar als fills nostres fills.
