Desmaiats i afamats (amb fam o sense)

Fa dos setmanes, esta columneta tractava la paraula «desmai» i les seues accepcions. I, especialment, n’apuntava una, d’accepció, que diem en la parla valenciana, com és ‘sensació de gana molt intensa’, «Tinc molta fam, menjaré i se’m passarà el desmai». El mateix lector que m’indicava eixa accepció em demanà, després, que parlarà també de l’adjectiu «desmaiat», com a ‘que té molta fam’. El Diccionari normatiu valencià (DNV), en l’entrada que definix este adjectiu, indica: ‘que ha perdut els sentits’, ‘que no té coratge, sense ànim’, ‘que no té intensitat’, però també diu ‘que té molta gana de menjar’, és a dir, com també denominem en el parlar valencià, ‘molta fam’. La inclusió normativa de les accepcions relatives a ‘molta gana de menjar’ entre els significats dels vocables «desmai» i «desmaiat» són aportacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) al codi normatu, establit en el segle passat, que no contenia eixes accepcions valencianes com a normatives. Com a sinònims d’estar «desmaiat/desmaiada», com a ‘tindre molta fam’, o encara que no se’n tinga massa, tenim algunes paraules o expressions. Per exemple, «famolenc/a», «estar blau» pot significar també ‘tindre molta fam’, «Estic blau de fam», encara que també es pot estar blau d’altres necessitats com ara ‘de set, de son, de fred’. També tenim «esfambrat» per a denominar també algú ‘blau de fam, famolenc o desmaiat’. I també tenim l’adjectiu «afamat», que igualment té el sentit de ‘famolenc, desmaiat’, però també té l’accepció de ‘que té fama, bona reputació, renom i notorietat’, segons la definició del DNV. Bé, això de ‘bona reputació’ per a persona afamada ‘famosa’ no és cert sempre, perquè ja em diran quina classe de reputació tenen, a hores d’ara, Rodrigo Rato, Jordi Pujol i la seua colla (la familiar i la política), el rei emèrit, el seu gendre i altres afamats i afamades. I la nostra noveldera Maje ara és molt afamada, però, com a inductora de l’assassinat del marit, no té molt bona reputació. Però apartem el qualificatiu de «bo/bona» (i, consegüentment, «mal/mala»); «afamat/afamada» és, també, com deia, ser famós/famosa, d’alta reputació (bona o mala), tindre notorietat, renom, etc. Com apuntava més amunt, els dos significats de l’adjectiu «afamat» són molt dispars. En un cas, significa ‘tindre fam’ i l’altre fa referència a ser «famós/famosa», condició personal sovint indicativa de no tindre ni passar massa fam. Per cert, l’ortodòxia lingüística noucentista, inductora del valencià capat i llibresc, marginava/margina i considerava/considera incorrectes l’adjectiu «afamat» i el verb «afamar» en el sentit de ‘famós’, ‘tindre fama’, a pesar d’haver-los usat així Ramon Llull, Ausiàs March, Jaume Roig i moltíssims escriptors de totes les èpoques, com testimonien el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) i el Corpus Informatitzat del Valencià. L’AVL ha donat categoria normativa completa a estes formes, en el sentit de ‘fama, notorietat’, registrant-les en el DNV, com també les tenien registrades el DCVB esmentat, el Diccionari general, de Ferrer Pastor, i el Diccionari de la RACV. Per tant, es pot ser afamat i afamada sense passar gens de fam.