Per si a algú li importa, l’època aparentment extraordinària en què creiem viure, sembla prevista en la vida d’un personatge que posa en relació la Divina Comèdia, un restaurant enoteca veí del Teatre Principal de Castelló, el nom del protagonista de la sèrie de videojocs Devil May City, el del majordom de Gabriele d’Annunzio a qui proveïa de xocolate, i una novel·la inacabada de Jesús Moncada, Dante S.A.

Per a comprendre tot allò que fa referència al món, i més cap allà, i els esdeveniments més pròxims, com el del Capitoli i el de la nevada, i el de la parafernàlia patètica de les divisions polítiques en temps malalts, res com conéixer la desarrelada vida errant de Dante, el poeta exiliat de Florència, que deixà arrere família, fortuna i la ciutat al la qual havia consagrat una part de la seua vida, i morí fa sis-cents anys a Ravena, després d’haver contret la malària a Venècia, on havia fet una de les seues proverbials accions diplomàtiques.

I és en el seu exili on naix l’ajust universal de comptes amb la història de la humanitat que representa la Divina Comèdia, una de les tres o quatre obres fonamentals de la història humana, i que no es pot deixar passar enguany sense llegir-la, per exemple, traduïda al valencià per un estudiant pobre, que la comprà a Roma als vint anys, segons conta en un llibre titulat Tots els camins, a cent quaranta lires el volum. Eixa quantitat per l’Inferno, on hi ha escrit allò de Nel mezzo del cammin di nostra vita/ mi ritrovai per una selva oscura, ché la diritta via era smarrita, o siga, que a mitjan camí de la vida et pots o et sols trobar en lloc obscur, i havent perdut la recta via. La mateixa quantitat pel Purgatorio, i la mateixa pel Paradiso, on la Beatrice de temps feliços descoberts als nou anys, li presenta L’amor che move il sole e l’altre stelle. Que no és veritat? Almenys es fa veritat, en temps ridículs i terribles com els d’ara i de sempre, un fragment de la història infernal de Paolo i Francesca: Nessun maggior dolore / che ricordarsi dei tempi felici / nella miseria. I a l’inrevés: no hi ha plaer més gran que poder recordar els temps miserables, havent-los superat.