El castells són una evolució competitiva –d’autosuperació– de l’art de enfilar-se uns damunt dels altres. La història del fet casteller es remunta a principis del segle XIX: amb la el pas de Ball de Valencians a colla castellera. El 1801, per les festes de la Candela de Valls, s’ha tingut com a inici de l’activitat i cap al 1815 ja hi ha constància de l’actuació de dues colles rivals a Valls (Tarragona): els Pagesos i els Menestrals. Però, molt abans, a finals del segle XVIII ja existeixen documents on apareix el terme «castell» en referència a les torres que feien els antecessors. Una transició del Ball de Valencians (de reminiscència folklòrica/religiosa) cap als castells moderns (amb la superació com a al·licient primordial).

Estaríem davant d’una evolució conceptual i tècnica. S’abandona la part religiosa i cerimonial del ball per esdevenir en un pur desafiament físic. Els castellers adopten una posició més vertical i no tan piramidal amb el que poden guanyar altura. Les torres valencianes mantindran l’essència primitiva de fins a un màxim recent de sis altures mentre que les torre catalanes guanyaran pisos fins als deu pisos gràcies a la manera d’agafar-se pel braç, posar l’esquena recta, sumar bases de suport atrofiar la figura de l’alçador que passa a ser un penúltim pis acotat i que facilita el pas del que corona la construcció. Això permet que els castell passin dels sis pisos als nou en cinquanta anys. Els castells són subjectats per una primera base (pinya) i se n’incorporen més segons l’alçada de la construcció de fins a vuit, nou o deu pisos (folre o folre i manilles). L’evolució tècnica també portarà a desfolrar els castells que requereixen habitualment de més d’una base de suport: són els castells sense folre o «nets» que marcaran el sostre tècnic de la història castellera. L’activitat ha arribat a normativitzar l’execució de les construccions i ha establir (amb més o menys acord unànime) un catàleg de construccions amb una classificació del nivell de dificultat. Per norma general els castells tenen un nombre determinat de castellers per pis i adopten un nom format per dues xifres: la primera indica el nombre de castellers per pis i el segon el nombre de pisos d’alçada. Exemple: un 3de8, un 4de8 o un 5de8. Hi ha un lèxic casteller molt ampli, fins i tot per denominar algunes construccions (pilar o torre per les construccions amb un o dos castellers per pis). Els castellers, des dels anys 20 dels segle XX, van uniformats: totes les colles porten pantaló blanc i faixa negra (a més, com a complement, d’un mocador vermell amb puntets blancs). El que distingeix una colla d’una altra és el color de la camisa (n’hi ha de tots els colors, majoritàriament d’un sol to i algunes poques amb ratlles fines).

El món casteller va viure una primera època d’or durant la segona meitat del segle XIX. Costa de imaginar com entre el 1851 i el 1889 van ser capaços de fer castells de 9 i sembla que també alguns dels castells tècnicament més difícils: els castells de 9 sense l’ajut d’una segona base de suport (el folre). El sostre tècnic dels castells està situat en el 3de9 sense folre –coronat un sol cop per les dues colles de Valls el 2019–. Tres homes per pis fins al sisè nivell i rematat per el pom de dalt que completa fins el novè pis –una parella de dosos que sustenten l’alçador i l’enxaneta que corona el castell–. Aquest prodigi, vist un sol cop –per partida doble– en la modernitat, es podria haver alçat també el 1881 –segons la interpretació d’alguns escrits de l’època–.

El 1981, cent anys després d’aquella gesta primitiva, el món casteller modern el formaven una vintena de colles i a Valls es va veure altre vegada un castell de 9. Va ser després d’una llarga travessa on els castells van gairebé desaparèixer –amb la crisi de la fil·loxera–, van renéixer durant els anys 20, van ser testimonials durant la guerra dels anys 30, i van remuntar amb l’arribada de la democràcia a finals dels 70, la incorporació de les dones de forma normalitzada i amb una expansió territorial fins als nostres dies.

La presència dels castells a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, el seguiment televisiu de l’activitat i la proclamació dels castells com a patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO el 2010 han donat una projecció internacional als castells. El 1993 el món casteller va esdevenir de gamma extra amb el primer 2de9 amb folre i manilles carregat pels Minyons de Terrassa i el 1998 va arribar el primer 3de10 amb folre i manilles de la història amb els Castellers de Vilafranca. Dos moments que expliquen l’evolució assolida i que això de fer castells ja no era com abans: patrimoni de les colles de Valls. La rivalitat entre vallencs, i en algun moment amb els Nens del Vendrell, havien estat la constant durant les dècades anteriors.

Al món casteller actual coexisteixen un centenar de colles arreu de Catalunya. Però n’hi a més, a d’altres llocs de parla catalana, hi ha colles a Mallorca, Andorra i la Catalunya Nord. També hi ha colles internacionals a diferents capitals europees (Paris, Londres, Madrid, Copenhagen...) a Sidney (Austràlia) o dues en el seu dia apadrinades des de Catalunya a Xile o la Xina –aquests darrers de Hangzhou van arribar a fer castells de 9–. Un altre món casteller paral·lel són les colles universitàries, un fenomen transcendental –com la incorporació de les dones a fer castells a finals dels 70– que ha contribuït notablement al progrés dels castells.