Rebeca Zurru Fernández (València, 1989), graduada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València (UPV), màster en Formació del Professorat per la Universitat de València (UV) i doctora en producció, és la guanyadora de l’II Premi d’Investigació i Assaig sobre Aplicacions Terapèutiques de l’Art María José Jové, dotat amb 6.000 euros i la publicació de l’obra.

L’assaig guanyador, titulat «Remirando l’oblit. Estratègies creatives des de l’art i l’educació per a la neurorrehabilitación d’ictus i la màxima funcionalitat de l’individu en el seu mitjà», és el fruit d’una investigació de més de lustre que té el seu origen el 15 de novembre de 2014, dia en què la mare de Rebeca, Begoña Fernández, va patir un infart cerebral.

Després de ser donada d’alta el 10 de desembre del mateix any, Begoña inicia la seua rehabilitació en l’Hospital Doctor Moliner de Bétera i, amb la finalitat de fer més suportable el seu dia, la seua filla comença a treballar amb ella a través del dibuix.

Prompte, Rebeca va decidir conjuminar les seues facetes personal i professional, i va iniciar una investigació a partir del procés de rehabilitació a través de l’art de la seua mare que, ara, rep el reconeixement de la Fundació María José Jové, un premi que, sens dubte, té per a Rebeca un important component emocional: «Per a cadascun, a la seua manera i en funció de les seues històries de vida, però considere que aqueixa càrrega és la que, en primer terme, t’implica, et motiva i, sobretot, t’ajuda a continuar en els moments més difícils. Personalment, no crec que haguera aconseguit dur a terme un projecte tan extens si el motor d’arrencada no haguera sigut la meua mare i la vertadera necessitat de contestar a les meues pròpies preguntes».

Educada en un ambient familiar compromès i creatiu, Rebeca té clar que el seu pare i la seua mare són els principals culpables de la seua vocació: «Durant anys, els meus pares es van dedicar a l’acció humanitària de manera internacional en alguns països i a l’ajuda social d’alguns col·lectius marginats a través de teràpies ocupacionals i d’activitats artístiques. L’important del context en què vaig créixer, que para mi ha marcat radicalment la meua personalitat, o almenys, els meus gustos, és que el treball, la manualitat i la motivació sempre van ser agafats de la mà».

«A nivell quantitatiu», prossegueix Zurru, «els resultats després de la intervenció artística demostren una millorança estadísticament significativa en dominis com les habilitats afectives, activitats quotidianes, la desinhibición, l’apatia i la depressió, però nosaltres, a més d’aquesta quantificació, vam fer una qualificació d’aquestes dades, i trobem valors positius, pràcticament, en tots els dominis». «No és una pràctica que un s’alce un dia, es pose a fer-la i, de sobte, s’haja guarit. Com para qualsevol altre tipus de teràpia, necessitarem una constància en el temps, i des del nostre punt de vista, l’idoni seria poder posar en pràctica estratègies creatives per a neurorrehabilitación des del començament d’aquesta malaltia, que seria la fase aguda de la mateixa».