Els japonesos tenen una tècnica per a reparar peces de ceràmica trencades: el kintsugi que usa l’or o la plata per a unir les peces trencades i crear un objecte que, amb el record de la ferida, resulta d’un atractiu major del de la peça original, la bellesa de la imperfecció però també la de la resistència. Martí Domínguez Barberà que, en ‘L’ullal’ contava el procés d’adobar cossis i llibrells: «examinava el badall de cada peça, i triava la barrineta més adequada i emprenia la delicada tasca d’anar fent al costat del clivell petitíssims clotets o mosses, sense foradar mai la gruixa de l’atuell, on anirà fixant després, ben assegurades, les grapes metàl·liques corresponents. L’operació es rematava empastissant de dalt a baix la ferida i les llaques, amb fang blanquinós o caolí que prompte era sec». Aquelles grapes eren senyal de resistència però també de pobresa, hi havia molta dignitat en aquella ferida.

Amb els objectes trencats, també nosaltres hem sabut crear bellesa: el trencadís, «mosaic fet amb fragments irregulars de taulells, ceràmica, marbre o vidre», senyal d’identitat del modernisme. Passejar pel Cabanyal, a València, és assistir a la vindicació de l’art pobre, de les façanes obrades amb les peces de rebuig, fent del defecte virtut i art, de la necessitat.

La fragilitat no és només atribut dels objectes. La solidesa de les persones es mesura en capacitat de resistència, fins i tot a les provocacions i ara estem en un moment d’inestabilitat propícia als trencaments de l’ànima. Protegim-nos. Les ferides que ens quedaran també ens faran millors.