Ara fa exactament 100 anys –el 18 de gener de 1921–, la premsa del Cap i Casal s’enorgullia del triomf sense precedents que l’empresariat valencià havia aconseguit amb la confecció de la màquina d’escriure «Victòria». El pare de la criatura era l’alacantí Abelard Toledo Carchano, que en 1912 n’havia registrat la patent. I que, un any després, formà societat amb l’hisendat Felip Ferrer.
Així, tot sembla indicar que, a més d’iniciar-ne la fabricació de manera immediata, la corporació «Ferrer & Toledo» jugà ben hàbilment la basa promocional. I en presentar la màquina –«única de producción española»– en el Congrés dels Diputats com una manufactura d’Estat, aconseguí que, a finals de 1914, els representants polítics en recomanaren l’ús als organismes i dependències públics.
Segur que hi actuà com a ganxo el nom propi que aquells emprenedors triaren per a l’invent, i que homenatjava la reina consort, Victòria Eugènia de Battenberg. En maig de 1915 foren rebuts en audiència pel seu marit, Alfons XIII, a qui lliuraren un «precioso modelo» d’aquell «producto de la industria valenciana». I, finalment, una Reial Ordre de 1917 declarà que tots els ajuntaments i centres oficials tenien l’obligació d’adquirir una «Victòria». Una disposició que, ipso facto, convertí l’aparell en un èxit comercial.
Per això, en gener de 1921 els diaris de la Ciutat del Túria asseguraven que, si bé anteriorment el valencianisme –«cuanto signifique predilección por nuestra Valencia»– s’havia expressat «de modo ostensible en manifestaciones literarias, brillantes, pero fugaces, de las que sólo suele quedar un agradable recuerdo y la consagración de algún nuevo poeta», més enllà d’aspiracions culturals i literàries –necessàries però limitades: amb poca capacitat de transformació social–, l’expansió de la màquina d’escriure «Victòria» –que es fabricava al carrer Guillem de Castro– representava un triomf «del regionalismo práctico, utilitario, del que engrandece y hace destacar la personalidad de la región, creando riqueza por medio del trabajo, cual lo imponen las condiciones de lucha que caracterizan la vida moderna».
En un context internacional post bèl·lic i post revolucionari, la premsa interpretava aquell èxit com una manifestació del «noble empeño» que tenia el poble valencià de «redimir a España del yugo de la industria extranjera». I, és clar, de demostrar que no sols hi comptaven els empresaris bascos i catalans, sinó que els nostres també podien –i devien– apuntar-se alguna victòria.
