Quan els Arctic Monkeys ja eren un fenomen en l’ara vinguda a menys MySpace, el mateix Alex Turner ni tan sols sabia com funcionava aqueixa xarxa social. La seua popularitat va pujar com l’espuma en trencar un tabú: regalar les cançons en internet com a inversió perquè la gent li les sabera en els concerts.

I ho van aconseguir. El seu àlbum de debut, ‘Whatever People Say I Am, That’s What I Am Not’, que ahir va complir 15 anys, va batre tots els rècords gràcies a mirar a internet com una oportunitat i no com un enemic.

Mentre el grup gravava ‘demos’ i les regalava per a uns pocs afortunats en les seues actuacions, dos aficionats es feien amb aquelles cançons i les publicaven en webs perquè aquells xics de Sheffield tingueren una nodrida audiència en pujar-se’n a un escenari.

A força de traficar amb demos i maquetes, els ‘Monkeys’ van moure masses i es van convertir en un dels primers fenòmens a emergir d’internet i tocar en els grans festivals britànics sense l’aval d’un disc en el mercat.

Alguna cosa va canviar amb ells. Abans era la revista ‘NME’ la que s’encarregava de construir una audiència entorn de grups desconeguts. Els Arctic van atropellar això.

«Normalment nosaltres descobríem el grup, parlàvem d’ell i la gent anava a escoltar-lo, però els Arctic ja eren ací», apunta Tim Jonze, periodista que va viure l’explosió del grup. «Van ser com Pulp, només que en comptes d’estar dirigits als hipsters, parlaven dels xics del carrer».

Ressaca habitual

Els Monkeys van suposar un colp d’aire fresc en la música britànica, per les seues lletres juvenils, el seu accent de Sheffield i la seua temàtica casual, fent eixir de polleguera a col·legues com Thom Yorke, de Radiohead.

Ningú retratava com ells van fer en ‘Whatever People Say I am’ les circumstàncies de la joventut del moment. I ho van aconseguir perquè eren el viu exemple de joves acomodats la màxima preocupació dels quals era passar la ressaca del matí següent. Les lletres eren el seu dia a dia; el disc, la seua vida.

Quantes vegades va caçar la policia a Alex Turner bevent al carrer? Segurament més d’una, com descriu en ‘Riot Van’:

- «Has begut xaval?, no em sembla que tingues l’edat mínima».

- «Ho sent, senyor, hi ha una edat per a beure? Ningú m’ho va dir», canta Turner (en anglés, clar).

Quantes vegades li van estafar en el taxi a casa després d’eixir d’alguna discoteca? Diverses, segons comenta en ‘Xarxa Light Indicates Doors Llaure Secured’:

- «Espera, de debò dues lliures i mitja? Si no portem ni una milla», recita Alex.

I així, encadenant referències a la cultura juvenil, durant els redons 41 minuts que dura el primer disc.

Un àlbum que va començar a ser concebut en 2002, quan Turner i Jamie Cook van rebre un parell de guitarres per Nadal.

Sense ni tan sols haver creat el grup, Cook sabia el nom d’aquest. «Arctic Monkeys», va dir un dia en arribar a l’institut, on també van conéixer a Helders i a Andy Nicholson, el primer baixista -substituït per Nick O’Malley en 2006-.