En matèria de fronteres -les internacionals que sembla voler trencar eixe avi Biden, les de l’Europa brexiter o del mur del Mediterrani, i les nostres fronteres diàries visibles i invisibles-, cal partir del pensament de Lluís Aracil, a qui salude allà on ara estiga. Es basa en una constatació quasi penitenciària: les fronteres mai són entre iguals, i solen servir per a tancar o expulsar el dèbil. I per això convoquen necessàriament la rebel·lió, com indicava el trellat poètic autobiogràfic de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons / haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels».

La conseqüència de tota frontera –nacionalista, feminista, social- implica també l’exili, l’emigració imposada. Si a algú li interessa, cal recordar que el nostre país és paradigma de víctimes de fronteres. Les més importants figures històriques valencianes –si és que això existeix-, han viscut, treballat, triomfat o mort lluny de casa; però, sobretot, els ciutadans reals, els anònims confinats lluny de casa, que han hagut de pagar i paguen sempre, el peatge col·lectiu de l’emigració, l’exili o l’aventura de contribuir al progrés del món. El terrible segell valencià de l’exili real, passa pels exilis dels jueus, les Germanies, els moriscos, la Guerra de Successió, els jesuïtes del segle XVIII, els liberals del segle XIX, la fam terrible de principis del XX, la guerra d’Espanya del 1936-39 i la Dictadura.

I per tant, resulta delirant banalitzar l’exili, com algú ha fet, comparant uns europarlamentaris catalans a Brussel·les amb els centenars de milers d’exiliats –d’exili del país o d’exili de la vida, és a dir, exterminats- per la recent Dictadura franquista. Siguen els catalans exiliats universals Pau Casals, Margarida Xirgu, Carles Riba o Pompeu Fabra, o els centenars de milers, representats per la darrera foto d’Antonio Machado en una masia de frontera en Cervià de Ter, feta pel geòleg castellonenc José Royo...

Tot això dol, des de la frontera actual de l’emigració que ve de l’Àfrica, de l’emigració laboral de la joventut universitària que se’n va o de l’emigració rural que ja no torna... I les dels rostres d’arreu del món amb mascaretes: fronteres teixides a la comunicació, al reconeixement del somriure o el dolor, i a la dignitat de mirar-se a la cara, de treballar i d’anar pel món sense fronteres.