2 de febrer: dia de Jaume I

El 2 de febrer de 1208 va nàixer a Montpeller el rei en Jaume. Aquell naixement, segons ens refereix ell mateix al seu Llibre dels Fets, va ser providencial. Sabem que la reina Maria i el rei Pere el Catòlic no tenien una relació marital satisfactòria i, si més no, ell, buscava satisfer les seues necessitats sexuals per altres vies -cosa habitual en matrimonis coronats, si mirem la història antiga i recent. Però els prohoms del regne estaven interessats en un hereu i, en especial, els de Montpeller, ciutat que, si no passava a un fill de Maria, s’incorporaria a França.

De fet, la vinguda al món del Conqueridor caldria anotar-la com un èxit dels cònsols montpellerins. El rei, però, ho suavitza a la seua crónica i diu que tos dos esposos volien veure’s «e aquella nuyt que abdós foren en Miravall, volch nostre Senyor que nós fóssem engenrrats». És molt més divertida l’escena que reconta Desclot, amb tots pregant a la porta de l’estança -cosa que el rei passa per alt. Després, Jaume I ens declara que «quant la regina, mare nostre, se sentí prenys, entrà-se’n en Muntpesller. E aquí volch nostre Senyor que fos lo nostre naximent, en casa de aquells de Tornamira, la vespra(da) de nostre dona sancta Maria Candelera». La reina envià la criatura a visitar diferents esglésies de la vila -on cantaven himnes i càntics laudatoris, prefigurant el seu poder- i deprés «quant nos tornaren a la casa de nostre mare, fo ella molt alegre per aquests prenòstics que·ns eren esdevenguts. E féu fer XII canelas, totes de un pes e de una granea, e féu-las encendre totes ensemps, e a cade une mès sengles noms dels apòstols e promés a nostre Senyor que aquella que més duraria, aquell nom hauríam nós. E durà(nt) més la de sanct Jacme tres dits de través que la[s] altres, e, per açò e per la gràcia de Déus, avem nós nom en Jacme». Però aquell naixement no va ser del gust de tothom: «nós jaent en lo breç, tiraren per una trapa, damunt nós, un cantal, e caech prop del breç; mes nostre Senyor nos volch storçre [e] alliberà-mos que no moríssem».

En fi: que sense l’interés dels de Montpeller -i la fortuna, que va intervenir, sense dubte-, les terres valencianes que conquistà aquell infant que va nàixer un 2 de febrer, només Déu sap què serien ara. Però, ens agrade o no, Jaume I va existir i és, ara com ara, un referent per a nosaltres. És el nostre rei de bona memoria, com se’l denominava en la documentació. I no se’l pot jutjar amb els criteris del segle XXI.