Els que creien que la guerra començaria prompte ja feia temps que s’havien cansat. El senyor Jules el primer. Més de sis mesos després de la mobilització general, l’amo de La Petite Bohème, desanimat, havia deixat de creure-hi. Durant tot el servei, Louise inclús l’havia sentit afirmar que en realitat «en aquesta guerra, ningú hi havia cregut mai de veritat». Segons ell, aquest conflicte no era res més que una immensa negociació diplomàtica a escala europea, amb discursos patriòtics espectaculars i proclames estrepitoses, una partida d’escacs gegantesca en la qual la mobilització general només havia estat una exageració suplementària. Sí que hi havia hagut uns quants morts ací i allà –«Més dels que ens diuen, això segur!»–, aquell rebombori al Sarre, al setembre, que havia costat la vida a dos o tres-cents homes, però vaja, «una guerra no és això!», deia traient el cap per la porta de la cuina. Les màscares de gas rebudes a la tardor i que ara quedaven abandonades en un racó del bufet s’havien convertit en motius de burla als dibuixos humorístics. La gent baixava als refugis amb fatalisme, com per a satisfer un ritual estèril, eren alertes sense avions, una guerra sense combats que s’anava allargant. L’única cosa tangible era l’enemic, sempre el mateix, aquell amb qui els francesos havien promés esbudellar-se per tercera vegada en mig segle, però que tampoc semblava massa disposat a llançar-se obertament a la lluita. Fins al punt que l’estat major, a la primavera, havia permés als soldats del front... (i en aquest moment el senyor Jules canviava la baieta de mà i apuntava al cel amb l’índex per a subratllar l’enormitat de la situació)... que plantaren horts! «Ja et ben jure que...», sospirava l’home.
De manera que l’obertura de les hostilitats, encara que fora al nord d’Europa, massa lluny per al seu gust, li havia donat energies renovades. Ara proclamava a qui el volia escoltar que «amb la pallissa que els aliats li estan clavant a Hitler a Narvik, la cosa no durarà molt», i com que donava aquesta qüestió per tancada, es podia tornar a concentrar en els seus temes favorits de queixa: la inflació, la censura dels diaris, els dies sense aperitiu, la bicoca dels afectats especials, l’autoritarisme dels caps de la defensa passiva (sobretot d’aquell carcamal de Froberville), els horaris del toc de queda, el preu del carbó... No hi havia res que li semblara bé, amb l’única excepció de l’estratègia del general Gamelin, que li semblava insuperable.
–Si venen, serà per Bèlgica, ja està previst. I us ben assegure que allà ja els esperen!
Louise, que portava plats de porros amb vinagreta i capipota, va captar la carassa de dubte d’un client que murmurava:
–Previst, previst...
–Però què dius? –va bramar el senyor Jules mentre tornava al taulell–. Per on vols que vinguen?
Amb una mà, es va acostar la safata d’ous durs.
–Ací hi ha les Ardenes. Infranquejables!
Amb la baieta humida va traçar un gran semicercle.
–Ací tens la línia Maginot. Infranquejable! Per tant, per on vols que vinguen? Només queda Bèlgica!
Un cop acabada la demostració, es va replegar cap a la cuina sense deixar de remugar.
–No cal ser general per a entendre-ho, collons...
Louise no va parar atenció a la continuació de la conversa, perquè la seua preocupació no eren les gesticulacions estratègiques del senyor Jules, sinó el doctor.
Li deien així. Tothom li deia el doctor des dels vint anys que feia que venia a seure cada dissabte a la mateixa taula, al costat de la vidriera. Mai havia intercanviat amb Louise més enllà d’unes quantes paraules, sempre amb molta educació, bon dia, bona tarda. Arribava cap a les dotze i s’asseia amb el diari al davant. Encara que no triava mai res més que no foren les postres del dia, Louise tenia el punt d’honor de preguntar-li sempre què voldria, i ell sempre responia amb una veu monòtona i suau, «el clafoutis –deia– em va perfecte».
El doctor llegia les notícies, observava el carrer, menjava, s’acabava la gerra de vi i, cap a les dues, just al moment en què Louise comptava la caixa, s’aixecava, doblegava el Paris-Soir, que abandonava en una cantonada de la taula, deixava la propina al platet, saludava i eixia del restaurant. Ni tan sols el setembre passat, quan el café restaurant havia quedat trasbalsat per la mobilització general (el senyor Jules estava molt en forma, aquell dia, et venien ganes de confiar-li la direcció de l’estat major), el doctor no havia modificat el seu ritual ni un pèl.
I de colp i volta, ara feia quatre setmanes, mentre Louise li servia la crema cremada amb anís, li havia somrigut, s’havia inclinat cap a ella i li havia fet la proposta.
Si li hagués proposat anar-se’n al llit amb ell, Louise hauria deixat el plat, li hauria clavat una bufetada i hauria continuat tranquil·lament el servei. I el senyor Jules hauria perdut el seu client habitual més antic. Però no es tractava d’això. Era una cosa sexual, això sí, però era... Com es podria dir...?
«Veure-la despullada –li havia dit tranquil·lament–. Només una vegada. Només mirar-la, res més.»
Louise, desconcertada, no havia sabut què respondre-li. S’havia posat roja com si l’hagueren enxampat en falta i havia obert la boca, però no li havia eixit ni una paraula. El doctor ja havia tornat al diari, i Louise s’havia preguntat si no ho havia somiat.
Durant tot el servei no havia deixat de pensar en aquella proposta tan estranya, passant de la incomprensió a la ràbia, però amb el vague sentiment que ja era una mica massa tard, que s’hauria hagut de plantar immediatament davant de la taula, amb les mans als malucs, i alçar la veu per a denunciar-lo davant dels clients, per a avergonyir-lo... Notava com li anava creixent la ràbia. El detonant va ser un plat que se li va esvarar de les mans i es va trencar en terra. Es va precipitar cap al menjador.
El doctor ja se n’havia anat.
I el diari estava doblegat a la vora de la taula.
Louise el va agafar amb fúria i el va tirar a les escombraries. «Però, Louise, què t’agafa?», es va exclamar el senyor Jules, que considerava els Paris-Soir del doctor i els paraigües oblidats un botí formidable.
