Fa un temps, la fortuna, va voler trobàs i adquirís a internet un plec solt en foli major, destinat a ser tallat i repartit entre el públic, que conté huit composicions de literats valencians il·lustres, amb textos en honor a la col·locació de l’estàtua eqüestre del rei, obra del català Agapit Vallmitjana, a l’actual plaça d’Alfons el Magnànim, el 1891. Un projecte que havia començat el 1876, en celebrar-se el VI Centenari del naixement del monarca, i que només es va culminar quinze anys després.

No és un paper massa conegut, més enllà d’una referència poc clara al catàleg de Ribelles Comín. Però, tampoc és d’una gran transcendència: al remat, és una prova més de com d’efímers eren aquells escrits publicats per als esdeveniments festívols, com ja sabíem. Tanmateix, per l’acte de què es tracta i per la importància que adquiririen els seus autors, dins la renaixença valenciana, em sembla que paga la pena de recordar-lo.

De fet, entre els qui participaren amb versos ens trobem allà a Joaquim Gadea Mira, Lluís Cebrian Mezquita, Josep Bodria, Francesc Barber i Bas, Ramon Andrés Cabrelles i el mateix Constantí Llombart -amb una composició que fins ara mateix era desconeguda. També, J. P. T. -identificat de seguida pel meu col·lega Rafael Roca, amb Josep Puig i Torralba- i P. B. A. (Pere Bonet Alcantarilla, segons Ribelles). Quasi bé tots ells figures destacades del «renaixement llemosí» -com els hauria agradat denominar-se a ells mateixos.

Entre els versos presents, n’hi ha uns de Lluís Cebrian Mezquita, que ja havien estat premiats el 1885, als Joc Florals, i que serien publicats el 1897 -amb lleugeres variants- al volum Flors d’enguany. Es tracta d’un bell sonet de Cebrian, a Jaume I, que fa així: «Sabi, t’admire, oh sol de nostra història!,/ quant de ton segle romps la boyra espesa,/ y t’admire, jagant, ab sanch encesa/ entre·ls brams y·ls udols de la vitòria./ Gran te veig, perquè, humil, refuses glòria,/ quant ya és teua la hurí que·l Túria besa,/ y a mirar no te pares ta grandesa/ y de Déu solament te’n fas memòria./ Però, més qu·eixe cor, ple d’esperances,/ y que·l braç fort y ferm, que may se colsa;/ més que·l geni potent ab què t’avances,/ val eixa ànima gran, oh noble atleta!/ que·s deté, complaguda y tendra y dolsa,/ davant lo pobre niu d’una oroneta».

Els homes de finals del XIX recordaven -enlluernats per la seua figura de conquistador i fundador del regne de València- el monarca medieval.