Joan Manuel Serrat no seria qui és sense Antonio Machado o Miguel Hernández, ni l’obra d’aquests hauria transcendit d’igual manera sense la música d’ell, defensa un nou llibre que reivindica i aspira a salvar de l’oblit per a les noves generacions la faceta de l’autor de «Mediterrani» que «treu un poeta de les prestatgeries i li dona al poble».

«Hi ha una pèrdua generacional molt evident. La gent de menys de 30, si no és pels seus pares, ho veu com una antigalla, quan és molt més modern que Pablo Alborán, David Bisbal o Manuel Carrasco», avisa l’escriptor Luis García Gil en una xerrada amb Efe, sorprès que fins avui no hi hagués al mercat cap aproximació que independitzés aquesta parcel·la del seu treball.

Autor de dues obres prèvies sobre ell, aquest dimecres 10 de febrer publica «Serrat y los poetas» (Efe Eme), que postula com a possible guia per a docents que desitgin apropar als estudiants d’una manera més eficaç la màgia de versos com els de Mario Benedetti, León Felipe, José Agustín Goytisolo, Luis García Montero... tots ells musicats pel català.

«Com a poeta que també sóc, sempre m’ha interessat molt aquesta parcel·la, que és molt important per quantitat (quatre discos monogràfics i desenes de cançons en àlbums amb temes propis), com perquè molta gent ha conegut a figures als quals ell ha fet cantables amb una musicalitat molt encertada i arriscada», afirma.

Serrat era "un artista pop de cabell llarg i roba moderna al que seguien molts joves", diu García Gil

Per a la seva redacció, García Gil ha parlat amb col·laboradors íntims i clau d’aquesta part de la seva producció, com els músics Ricardo Miralles o Francesc Burrull, però també amb el propi artista, el valor divulgador del qual va anar més enllà de fer-se ressò de noms ja reconeguts al seu moment, com Joan Vergés o Ernesto Cardenal.

Tot va començar en 1969 amb «La paloma» de Rafael Alberti, la seva primera versió musical de versos aliens, i va aconseguir dimensió internacional amb l’èxit de «Dedicado a Antonio Machado, poeta» (1969), una «taula de salvació» no eximeix de crítiques pel Serrat que venia de rebutjar l’eurovisiu «La, la, la» si no era en català. «Per aquesta raó era considerat un traïdor a la pàtria per part del franquisme, però també per part de la Nova Cançó de la qual procedia, per començar a cantar en castellà», recorda García Gil, qui assenyala així mateix que «aquesta musicalitat va xocar una miqueta amb l’opinió de la càtedra, per qui desvirtuava la lectura original».

Serrat era llavors, diu, «un artista pop de cabell llarg i roba moderna al que seguien molts joves, per la qual cosa aquesta manera de cantar-li va tenir un efecte potent; d’una altra forma molta gent no s’hauria apropat a autors com Machado o com Miguel Hernández».