L’anarquista nu

Hi ha coses que si les escriguera ací en comptes d’anar a una terapeuta com vaig, m’enviaven directament a Bétera, que era el destí dels que no estaven ben del cap, segons deia la iaia. Tampoc es tracta d’anar tot el dia amb el mòbil en posició de tret, però caldrà replantejar-se’l per a mostrar les proves d’autenticitat. No tinc imatges perquè va ser molt ràpid, però una nit de la setmana passada vaig veure a un paio nu amb bicicleta creuant l’Albereda pel pas de vianants. Només portava la carasseta. Va ser un flaix i quan vaig girar-me per tal de confirmar el fet, el bici-nudista ja estava baixant al Jardí del Túria per la rampa del pont de les Flors. Feia fred i el toc de queda estava a punt d’entrar en vigor, per tant vaig interpretar que igual era membre d’un grup de protesta contra els teixits plastificats, o un ultranaturalista, o potser un anarquista nu, com el protagonista de la novel·la de Lluís Fernández. Un llibre escrit en 1979 que descrivia la variada galeria d’homosexuals del Cap i Casal. Llegit ara no estranya que l’autor acabarà de director de la Mostra durant el mandat de González Lizondo, perquè malgrat la novetat de l’argument, ja tirava cap al costumisme.

Quaranta-dos anys després d’aquell relat, el llegat del tàndem Fernández-Lizondo persisteix en una branca botànica, la més indumentarista, la que fa de coartada al populisme antimodern que entronca amb l’agrarisme més conservador. Està demostrat que el folklorisme és atàvic i guanya ràpids adeptes amb la mateixa facilitat que els perd. Com aquells seguidors del VCF que van rebre com a messies a un botiguer asiàtic i ara voldrien fer d’ell un ninot de falla. Per això resulta patètic que intel·lectuals ultraortodoxes estiguen de carnestoltes des de fa cinc anys. Pensava que la postmodernitat anava més cap a la defensa global de la transparència en tots els àmbits, però veig molt perduts als aplaudidors del jardí botànic, sempre renegant dels altres i muts amb el desgovern actual.

L’aparició noctàmbula del ciclista nudista en un hivern pandèmic em va semblar una autèntica actualització de la berlanguiana ‘París-Tombuctú’, l’última pel·lícula de genial cineasta, amb un fotograma final molt premonitori.