Cendra

Demà serà Dimecres de Cendra, una celebració que em queia damunt sense esperar-la mai. El meu poble no és, com Pego o Vinaròs, un que celebre profusament els carnestoltes; de menuda ni sabia que existien. Així, a mitjan setmana, quasi acabant el matí, ens deien que havíem d’anar a missa, perquè ens havien d’imposar la cendra.

Potser si ens hagueren traduït la frase del retor, ens hauria causat el temor a què obeïa: «Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris» és a dir: «Recorda, home, que eres pols, i en pols has de tornar»; però, analfabetes en llatí, el murmuri d’unes frases mastegades en una llengua estranya poca por ens provocava. La cendra era només un polsim, l’anècdota de dia.

El detriment de l’ús dels combustibles fòssils com a font d’energia, en la recerca d’altres de més netes, fa que els residus, les cendres, siguen hui un objecte quasi etnològic, proscrit de les ciutats. Així, les cendres, usades en plural, són les «restes d’un cadàver. Venerar les cendres dels difunts» i les associem ara a la incineració més que a la inhumació tradicional.

Amb la cendra s’enceta la quaresma, aquella «senyora molt solemne, vestida de setí morat obscur i silenciosa», que retratava Carmelina Sánchez-Cutillas en ‘Matèria de Bretanya’, un temps d’abstinència i de rigor, que poques persones mantenen ara. Les associacions dels conceptes són variables, allò que provocaven o suggerien en un moment determinat queda diluït en perdre’n el context. Molts dels refranys ens resulten ara incomprensibles perquè parlen de realitats que ja no coneixem, de mons desapareguts. Altres ens fan ois, en retratar una societat misògina que ja no ens representa. Amb tot, hi ha sempre alguna cosa que, vinculada al cicle natural, preserva part de l’essència i el foc és una d’elles, des de l’atractiu de la flama, el canal de comunicació que ha sigut sempre el fum, a les cendres, senyal d’acabament però també de resurrecció, com l’au fènix o les falles: renàixer de les cendres.

La setmana passada, s’encetaren els treballs en la fosa 114 de Paterna, on l’estiu de 1940, 197 persones foren massacrades. Huitanta anys després, encara no hi ha pau per a les famílies ni cendres que puguen honorar. La vergonya tampoc no té data de caducitat.