Aguardar» i «guardar» són dos verbs d’escriptura i pronúncia semblants, però tenen significats distints, almenys normativament. Encara que col·loquialment, en algunes zones i situacions comunicatives, s’hi produïxen coincidències. En primer lloc, «aguardar» significa ‘esperar, estar, alguna cosa, en perspectiva (per a algú)’, ‘esperar a algú o confiar que succeïsca alguna cosa’, ‘esperar (massa) temps a fer alguna cosa’, ‘esperar amb impaciència o preocupació a algú’, «En casa ens aguardava una sorpresa», «Has aguardat massa a vindre a curar-te eixa llaga, ara la tens totalmente infectada», «No aguardes tant a canviar-te de roba».
Per la seua banda, «guardar» té significats variats, però no coincidents amb els descrits del verb “aguardar”, com ara ‘posar o deixar en lloc segur alguna cosa’, ‘custodiar’, ‘vigilar’, ‘conservar’, ‘protegir’ i altres. «Aguardar» és una veu d’ús tradicional i viva en nombroses zones valencianes, i també en catalanes i balears, com informa el Diccionari català-valencià-balear, però no figurava en la majoria de diccionaris de referència d’este idioma, tal volta per considerar-la un castellanisme, perquè s’escriu i es pronuncia com l’equivalent castellana «aguardar». Però eixa paraula no és ningun barbarisme, ja que la trobem documentada en escrits del segle XV i de totes les centúries fins ara.
L’han emprada autors valencians de totes les èpoques des del nostre Segle d’Or, com a mínim. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per història i ús vigent, ha donat caràcter normatiu al verb «aguardar», registrant-lo en el Diccionari normatiu valencià, en sentits relacionats amb el verb «esperar».
El Diccionari català-valencià-balear i el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV també el tenen registrat. Pere Joan Porcar, Joaquim Aierdi, Josep Bernat i Baldoví, Vicent Andrés Estellés, Pepa Guardiola, Santi Vallés, Josep Lozano, Josep Palomero, Maurici Belmonte i Maria Jesús Bolta són alguns dels molts escriptors i escriptores que han emprat el verb «aguardar» en els seus textos literaris, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, document que dona molt bona informació sobre l’antiguitat i genuïnitat de centenars de paraules i expressions valencianes titlades d’incorrectes, de barbarismes per l’ortodòxia lingüística. I tornant a «aguardar» i «guardar», col·loquialment, sense valor normatiu, en molts indrets valencianoparlants, usem el verb amb la forma «aguardar» amb el valor de «guardar», «custodiar», «conservar», amb construccions com «Aguarda-me’l» (un regal), «Aguarda’m la maleta en ta casa, no trobe les claus de la meua», «Deixeu ací els mòbils, jo vos els aguardaré, mentres nadeu». I com a sinònim parcial de «guardar» tenim «alçar», verb de múltiples sentits, que també significa ‘guardar (una cosa) en el seu lloc’, «Alça els plats en l'armari», «Alça't els diners en la butxaca».
En una columneta de setembre de 2013, d’esta mateixa pàgina, contava l’errada d’una xica assistenta equatoriana que, en manar-li la velleta ama de la casa que plegara i alçara els llençols, se’n pujà a una cadira a deixar-los en el sostre de l’armari rober, a alçar-los, «Arriba de todo?». La velleta es moria de riure. A la xica no se li oblidarà mai tan nostrada i genuïna accepció del verb «alçar».
En curt
«Aguardar» significa ‘esperar, estar, alguna cosa, en perspectiva (per a algú)’, ‘esperar a algú o confiar que succeïsca alguna cosa’, ‘esperar (massa) temps a fer alguna cosa’, ‘esperar amb impaciència o preocupació a algú’, «En casa ens aguardava una sorpresa», «Has aguardat massa a vindre a curar-te eixa llaga».
