Dijous que ve, amb permís de l’autoritat sanitària, s’inaugura l’exposició «Visca, Berlanga!» al MuVIM. A la tardor de 2018 -que lluny sembla ara!-, començarem a parlar del centenari del naixement de José Luis García-Berlanga Martí (València, 12 de juny-Pozuelo de Alarcón, 13 de novembre de 2010) amb Rafael Company i Carmen Ninet, director i subdirectora. Era evident que la modernitat cinematogràfica que representa el cineasta requeria una atenció del museu. El coneixement de la seua obra i la proximitat amb el fill menut del director d’El verdugo facilitava el projecte, al que em vaig deixar embolicar. Després vingueren les primeres reunions amb Amador Griñó, cap d’exposicions, i Raúl G. Monaj, el dissenyador, per organitzar una mostra-homenatge a la figura d’uns dels renovadors del cinema europeu. Tot i que la pandèmia ens ha fet canviar de pas diverses vegades, i hem viscut més d’un episodi berlanguià, l’exposició és una evocació merescuda a un homenot a l’altura de Blasco (don Vicent) i Sorolla. Tots tres, curiosament, van fer carrera quan van marxar de València, amb el reconeixement de públic i crítica.

Després de tornar a veure tota la seua filmografia cal dir que el seu cinema aguanta molt bé el pas del temps. Des de la primera Esa pareja feliz, juntament amb Bardem, fins a l’última París-Tombuctú. Per cert, l’escena final que va gravar esdevé ara com un testimoniatge del present. La trilogia de la família Leguineche -La escopeta nacional, Patrimonio nacional i Nacional III- és encara un exercici de crònica social d’una època, que amb la divertida Todos a la cárcel, va deixar clara la seua visió llibertaria. En l’Espanya franquista va ser valent, i en l’Espanya democràtica es va atrevir a denunciar la persistent corrupció. La projecció dels quatre llargmetratges hauria de ser més que recomanable en el pla d’estudis de secundària. L’esperit vital de Berlanga, absolutament mediterrani, el va portar a ser un dels millors erotòmans d’Europa. El necessari record a la mítica col·lecció «La sonrisa vertical» demostra que l’erotisme mou el món, seguint la línia ja ben marcada pels seus admirats Sorolla i Blasco.

A més, tal com estan les coses, amb la censura camuflada i la falta de crítica, el 2021 és perfecte per celebrar l’Any Berlanga. Tu ja m’entens.