Sovint, notem que els problemes no es resolen com ens agradaria. Pensem que s’haurien de solucionar ràpidament. Altres voltes, ens fartem. Desitgem despatxar de forma desconsiderada el que passa. En tots dos casos, hi ha una interjecció que pot ajudar-nos a expressar els sentiments: «arre».

En diversos moments, hem desitjat dir un «arre» a la justícia. La ciutadania té la sensació que a les persones humils els cau més ràpidament el pes de la llei que a aquelles personalitats destacades. Per exemple, a la Presidenta de Madrid, se li escapà dir, en relació amb l’Emèrit, que la llei és la mateixa però que les persones no són iguals davant la llei. Tal vegada, té raó. Per si no ens ho acabem de creure, podem llegir la notícia que les infantes «emèrites» es van vacunar a Aràbia Saudita. Mentrimentres, la resta d’espanyolets i espanyoletes esperem que ho permeta la llei.

Un «arre» gran es mereix la lluita contra la desigualtat de gènere. Una discriminació que s’inicia amb la utilització, a vegades inconscients, d’un lèxic sexista i que acaba amb les agressions o la mort. Hem de ser conscients que cal espentar la defensa del món femení. No obstant això, enguany, la celebració del 8 de març no pot ser igual. Les persones governants han de tindre clar que no hi ha mitges tintes en este tema, com tampoc pot haver-ho amb la celebració de les festes. Encara hi ha gent que s’atrevix a dir que l’Ajuntament de València ha impedit que es tiren petards al carrer per març. Tal vegada, no volen entendre que enguany no hi ha falles.

Tots i totes necessitem pronunciar un «arre» per a despatxar persones i situacions. Esta setmana m’entren ganes de dir-ho a aquells que gestionaren mal el Valencia FC i l’abocaren a ser venut a empreses estrangeres. No soc futboler però entenc que l’equip és un element referent de part de la societat. Les referències socials no s’haurien de comprar i vendre, simplement mantindre. Potser és un defecte històric dels valencians i les valencianes: vendre els elements identitaris al millor postor o postora, sense pensar-ne les conseqüències.

En definitiva, pronunciem amb força «arre». La nostra societat necessita ser estimulada. No hi ha res millor que eixa interjecció per a fer-ho. Sols els pobles que són avivats sobreviuen a la desídia del temps.