El departament de psicologia de l’exèrcit dels Estats Units, durant la Segona Guerra mundial, va fer una enquesta entre els soldats nord-americans desplaçats a Gran Bretanya, per a afrontar les depressions i les pors d’aquells adolescents. Quasi tots adduïen que les jovenetes britàniques eren unes «estretes»: s’hi relacionaven, i quan les besaven per a passar a l’acció, els frustraven parant-los els peus. Preguntades elles, afirmaven que consolaven els joves americans per empatia i solidaritat, i ho culminaven amb el bes, però ells eren uns «calents», i l’interpretaven com un permís per a activitats més contundents.

Contrasta l’enquesta amb un document d’aquells mateixos anys terribles: el pasdoble El beso, de la revista La estrella de Egipto, de Fernando Moraleda, autor també de l’himne Falangista soy; i protagonitzada per Celia Gámez, intèrpret també de l’himne Ya hemos pasao, després de la criminal imposició del franquisme a tot Espanya. Segons el simpàtic manifest, són unes terres donde puso su trono el amor, i on concretament, el bes lo lleva la hembra muy dentro de su alma, sempre que es complesquen unes condicions: la puede usted besar en la mano /o bien darle un beso de hermano; / así la besará cuanto quiera /pero un beso de amor / no se lo da a cualquiera.

Passant de la llibertat del bes a la paraula i l’acció, enmig de l’actual pandèmia de la salut, l’economia i les vides personals, ¿què podia passar sinó que la joventut confinada en l’atur i la manca d’horitzons, cante o actue, amb indiferència existencial o amb rebel·lions verbals o físiques, autònomes o programades per la galàxia internàutica?

Així, alguns imbècils, simplificant la millorable situació democràtica del món i d’Espanya amb un autodeclarat rapero, han estat encenent i apagant la flama necessària de la llibertat d’expressió social i artística, i amb l’excusa de la màxima expressió del gènere humà, la Música. I per tant, aplicant l’excusa, fins i tot van provar de calar foc al Palau de la Música de Barcelona. Tot havia començat, i perdura, amb l’excusa d’un dissortat cantor d’imbecil·litats i d’injustícies, com milers de rebels al món però no per amor ni per la Música, ja que és autor també de lletres d’un masclisme criminal, que jau en presó a la ciutat de Lleida, com canta un vell romanç.