Fa uns quants dies, almorzant amb dos amics jubilats, amb les pertinents mesures de seguretat contra el coronavirus, un d’ells, Rafel, vaig sentir que deia: «Ciudadanos va de rostària». Es referia a la crisi en Ciutadans per la fallida moció de censura al govern autonòmic de Múrcia i per altres incidències. No recorde haver sentit mai la locució «anar de rostària», però el nom «rostària», sí, que com sabem significa ‘pendent d'un terreny, d'una superfície o d'una teulada’. Li demane que ho repetisca. «Que Ciudadanos fa rostària», em contesta canviant de locució i verb. En els dos casos, encara que mai ho havia sentit, vaig entendre que l’amic volia dir que eixe partit va cap avall, de capa caiguda, perdent influència. Em va encantar eixe ús de «rostària» en dos locucions verbals procedents del valencià del carrer. O inventades pel mateix Rafel. Saviesa popular. La paraula «rostària» és sinònima de «pendent», «desnivell», «caient/caent» (com a desnivell), «inclinació», etc. És una veu pròpia del llenguatge agrari, de l’edificació-construcció i de l’urbanisme. «Hem de fer-li més rostària al terrat, si no, l’aigua de pluja s’embassa molt».
Emili Beüt i Belenguer, Josep Giner, Emili Casanova i Toni Cucarella, entre molts altres, han emprat en els seus textos literaris esta veu genuïna de la nostra parla. Eugeni S. Reig, reivindicant el seu valor tradicional i actual, l’arreplega en els impagables Valencià en perill d’extinció i El valencià de sempre i cita a Enric Valor com a usuari habitual, en les seues rondalles, de tan nostrada paraula, la qual deriva de «rost», del mateix significat. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat condició normativa definitivament a la paraula «rostària» i l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià. També la inclouen en les seues pàgines el Diccionari català-valencià-balear, la majoria de diccionaris valencians i el de l’Enciclopèdia Catalana, però els traductors valencià-castellà i castellà-valencià del Salt.usu, de la nostra Direcció General de Política Lingüística, no coneixen cap rostària; es veu que els creadors-autors d’eixos programes són d’un altre món. I dos paraules privatives i genuïnes de la nostra parla són «llastra» i «antara», presents en la majoria de diccionaris valencians. També en el DCVB. Però amb poca fortuna en el valencià de llibre, encara que ben vives. L’una, «llastra», és usual en la parla quotidiana de la majoria de les zones valencianoparlants. I l’altra, «antara», d’ús ben viu en el llenguatge agrari de la llaurança. «Llastra» significa ‘llenca de terra, tros de terreny relativament allargat’. «El bancal de vora riu, que forma llastra, estret i allargat, és meu», «El tros de terreny, amb vivendes i camps, entre les Palmeres i el Perelló i entre la mar i la marjal és la Llastra». I «antara» significa ‘llenca de terra que, quan es fa la llaurada d'un bancal, queda sense llaurar en els caps i que després es llaura transversalment, es cava o es deixa sense conrear’, «Després llauraré les antares». I no ens posem en rostàries molt empinades, que podem caure i regolar. En les llastres i en les antares podem caminar a peu pla.
