Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Fadrina

En Setmana Santa jo hauria d’escriure sobre processons, salpasses, arnadís i mones, però la veritat és que em fa goig parlar hui de ‘fadrines’, d’aquelles dones que, en un segle passat, per voluntat pròpia o pels atzars del destí no es casaren. El motiu és l’interessant llibre Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana de Raquel Ferrero i Clara Colomina que publica la Diputació de València en la col·lecció de Temes d’etnografia valenciana. El llibre analitza els testimonis que les autores han recollit en un projecte de vora vint anys, únic i exemplar: el Museu de la paraula i que els convide a explorar en <museudelaparaula.es>.

‘Fadrina’ és aquella criatura que «s’ha desenrotllat, que ha crescut. La xiqueta s’ha fet molt fadrina», però és també la «persona jove, especialment en estat de casar-se», eixe ‘especialment’ és el motiu pel qual qui «no ha contret matrimoni. S’ha quedat fadrí». I així comença el drama. Maria Beneyto en La dona forta parla de les opcions per a qui no trobava un amor correspost: ser de les que «suportaven amors intranscendents per no caure en el buit i quedaven tanmateix més buides cada vegada, rere la crua experiència. I l’altre prototipus també: la fadrina vella. La fadrina vella «en vinagres concentrats», quasi patològica». 

En una societat on el paper de la dona s’ha associat indissolublement a la maternitat, quedar-se fora del circuit, era una anomalia que calia penar. Assumir el rol de la criança d’uns fills que no són teus, dels treballs domèstics, de la cura dels majors de la casa, que potser tampoc és la teua serviren per a encunyar l’accepció de fadrina de servici: «empleada que realitza les tasques domèstiques de cuina i de neteja». En els records de la infantesa de Martí Domínguez, en L’ullal, qualificava així a «la fadrina més vella en la casa, Roseta, fadrinota de per vida». No cal intuir massa per a veure commiseració i sentiment de superioritat cap a unes dones que d’altra banda vivien la fadrinesa amb sentiments molt diferents, des del ressentiment i la resignació a la vindicació de la llibertat i la independència i sempre amb molta dignitat. Del «qui té filles fadrines es mor ric» al «preferisc quedar-me fadrina que no casar-me a disgust».

Compartir el artículo

stats