Agnés Pedrós i Alpicat -el seu nom seglar-, va nàixer a Montcada el 1388, al si d’una família local ben arrelada segurament des del temps de Jaume I. Però seria el 1410 quan, després d’escoltar un sermó de sant Vicent Ferrer sobre santa Tecla, decidí mantenir-se verge per sempre. I, així, sense pensar-s’ho molt més, una nit s’escapà de casa i se n’anà a Porta Coeli, on volia formar part de l’ordre dels cartoixans. La jove Agnés s’havia tallat els cabells a la manera d’un home i vestia roba masculina i poc després va optar per la vida eremítica i se n’anà a viure a una cova propera, on pregava i treballava l’espart de la serra. I poc més: mirava el convent per adorar el sagrari i escoltava els monjos dir les hores. Agnés, però, abans de prendre aquella decisió, a l’edat de quatre anys sembla que havia vist el Jesuset en una hòstia consagrada i, per tant, tot fa creure qua ja devia tenir una certa voluntat de dedicar-se a Déu.

El que sobta -en part-, és la forma en què va saber materialitzar aquella vocació: optà per imitar altres figures femenines religioses -Eugènia, Eufràsia, Tecla o Pelàgia- que, per arribar a la santedat, optaren per negar la seua condició femenina -la condició de pecadora per excel·lència en el món medieval- i actuaren com a homes. I així, aquella societat que es merevellaria, en descobrir que l’ermità mort el 1428, era una dona -cosa que es va comprvar en amortallar-lo-, admetia que el fet de ser-ho no podia permetre la perfecció espiritual -reservada quasi en exclusiva als mascles.

Agnés de Montcada va viure 18 anys de la seua vida actuant com un home. En morir, els hagiògrafs expliquen que va ser admirada per la seua determinació i, encara, que es manifestaren una sèrie de prodigis d’origen diví. I això va fer que els historiadors cartoixans i també els domnincs -se la considerava filla espiritual de sant Vicent-, s’ocuparen d’ella en els seus escrits. Jo, ara, he tingut accés a la seua vida gràcies al treball de Pilar Valor, publicat al volum VII de Valencianos en la historia de la iglesia, a cura d’Emilio Callado. Allò que m’ha tornat a impactar, és la fórmula de la negació del sexe del personatge per arribar a una suposada «perfecció espiritual». Tot i que mai no sabrem si, darrere d’aquell trasnformisme i d’aquella fugida del món d’aquelles dones clarament menystingudes per la seua condició natural, no hi havia altres coses. Déu, amb la seua infinida saviesa, ho deu saber.