La paraula «tara» té uns quants significats ben diferenciats, la majoria, coincidents amb els de les diferents variants d’esta llengua i també idèntics als sentits que té en castellà. «Tara» és ‘part del pes que cal rebaixar del total d'una mercaderia i que correspon al continent i no al contingut’. El pes d’un camió buit és la tara de quan està carregat. També és ‘imperfecció, defecte, que disminuïx el valor d'una cosa’, ‘defecte físic o psíquic en una persona, especialment si es considera important i de caràcter hereditari’.

Però en la parla valenciana hi ha la locució «llevar la tara», que significa ‘rebaixar, llevar allò que sobra, que pot no ser cert d’una afirmació, d’una presumpció exagerada dels mèrits o les qualitats pròpies o d’una altra persona volguda o admirada’, ‘cosa que se sobrevalora’. Les volences, amors o passions familiars solen provocar valoracions exagerades, estimacions a l’alça. Quan un iaio parla dels nets, sol exagerar alguna virtut d’estos. I a vegades cal llevar la tara del que diu. Les vanitats personals solen anar carregades de tares d’estes. «Emili es pensa que ho sap tot, va sobrat d’autovaloració, però a tot el que diu se li ha de llevar la tara».

Les admiracions a figures esportives i d’altre tipus també solen anar plenes de sobrevaloracions. Un amic madridista, quan Cristiano Ronaldo jugava en el Real Madrid, deia que este era el millor futbolista de tots els temps. Jo li deia que rebaixara un poc eixa valoració, que hi llevara la tara, que Pelé, Di Stéfano, Cruyff, Maradona i Messi han existit o existixen. Ara, com que el portugués ja no juga de «merengón», eixa tara ja l’ha llevada el meu amic. Quines coses fan les passions futboleres!

Una altra locució molt usada en la nostra llengua és «fer cisa», que significa «cisar», ‘furtar, quedar-se algú uns diners fraudulentament, en una compra, en una transacció’, ‘llevar de manera fraudulenta una part del pes o de la mida de les coses que es venen, o furtar xicotetes quantitats de diners’. Quan jo era menut, alguns dies, ma mare m’enviava a la botiga del costat de casa a comprar arròs, oli, safrà, o alguna cosa que se li havia oblidat comprar a ella. A l’entregar-li la compra i les tornes que m’havien sobrat, sempre em preguntava «M’has fet cisa?». Jo sempre li contestava que no, òbviament.

Les cises dels xiquets consistien (i consistixen) a quedar-se unes poquetes pessetetes, o algun duret. Ara, centimets o algun euret. Poca cosa. Coses de xiquets i xiquetes. El que no ha sigut cosa de criatures, sinó de grandets han sigut les cises dels corruptes. El rei emèrit, Rato, Bárcenas, els Pujol, Roldán, Fernández Villa, Moral Santín i tants altres han practicat la cisa bona cosa. Perquè els pobrets es quedaven xicotetes comissions de les quantitats que manejaven, per això les podem considerar cises. Però tantes cises, tants regals, tants viatges i tant de luxe, al final es noten i la Guàrdia Civil, la policia i els jutges estaven i estan a l’aguait. I hi estaran. Esperem.