El poeta Albert Garcia ens va donar una estirada d’orelles als catalans, en el teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat, quan, a propòsit dels cantautors valencians més coneguts al nord del riu Sénia, va citar a «Raimon, Ovidi Montllor, Marià Albero…», afegint: «Curiós, els que van vindre a Barcelona». Doncs sí, ens hem deixat a vegades a Lluís Miquel, el trobador que va preferir reforçar la ‘cançó’ al seu País Valencià a incorporar-se al corrent comtal, i tractant ‘in extremis’ de reparar l’anomalia va sorgir l’homenatge que aquest dissabte li va brindar Barnasants.
Espectacle «d’a xavo», o de categoria, com ho va presentar la periodista alcoiana Amàlia Garrigós, que va destacar el do de Lluís Miquel per a alçar, en els 60, «un pont entre la ‘cançó’ i els guateques». Sempre servint als més alts ideals, com en ‘S’adoneu’, el cant amb el qual Borja Penalba va obrir la sessió invocant a un ‘nosaltres’ palmari: «som junts, som tots».
Bombons i bunyols
El cançoner es va succeir amb rigor i mantenint l’emotivitat a ratlla: Roger Mas, tenyit de Paolo Conte (’París ha mort’), i les invocacions a Brel de Joan Isaac i de Sílvia Comes, tenint sempre en compte que, com va deixar caure Vicent Sanchis, cantant el belga i el valencià les mateixes cançons, «no cantaven exactament el mateix». Com en ‘Els bunyols’ (’Les bonbons), on Germaine es converteix en Elena, «que és molt blavera».
«Amics tota la vida»
Tot això li ho mirava Lluís Miquel des de la seua cadira de rodes en un flanc de la platea: les músiques sentides (La Cashalada Cia, Toti Soler, Aitana Ferrer) i els vídeos, amb aqueix Sam, de ‘Casablanca’, doblat per Ovidi Montllor en els estudis Tabalet, que ell va crear. La graduació ambiental va anar a més quan, citat per Ricard Ustrell, ens va preguntar si sabíem el que era tindre «amics tota la vida».
Ací van estar els últims, o els primers: Quico Pi de la Serra, insuflant vigor a ‘L’ arbre’; Maria de la Mar Bonet, il·luminant el «carrer dels Cavallers» en ‘Alenar’ i recordant «la família» que un dia van fundar «cantants, músics i poetes».
Serrat havia demanat una cadira per a estar a l’altura del seu amic a l’hora d’evocar amb ell ‘La Fanette’, de Brel, i ací Lluís Miquel va cantar, amb solidesa i apetit acumulat, fonent tots dos veus i mirades. «El meu germà», va apuntar amb orgull l’homenatjat. La família no es disgrega quan hi ha llaços tan forts.
