Hi ha paraules que són pur sentiment. En eixe cas es troba la interjecció «ai». No hi ha millor manera per a representar el dolor que escriure-la. Però també, a voltes, aprofita per a comunicar que ens hem oblidat d’alguna cosa o que hem errat. A mi, en setmanes com esta, especialment curta, solc necessitar-la. No sé en quin dia visc. De fet, pensava que el meu article per a la columna havia d’eixir demà, perquè creia que hui era dimecres. Així que fa no res, m’ha tocat pronunciar-la.
En algunes ocasions, la interjecció acompanya unes altres paraules i es transforma en una locució verbal en casos com «estar amb l’ai al cor» o «estar en un ai». Si les pronunciem, significa que ens trobem patim. Ens passa molt sovint quan els fills i les filles ixen de nit o es presenten a recuperacions d’exàmens.
Si repetim la paraula «ai» fins a tres voltes, estem indicant a algú que està fent alguna cosa que no és correcta. És una manera de dir-li-ho sense ofendre però que fa comprendre a la persona destinatària que no ens agrada el que realitza.
Estes setmanes, amb els articles de Josep-Miquel Bausset i el manifest del Grup Cristià del Dissabte perquè l’església valentina respecte el valencià en el culte, hi ha prou arguments per a dir «ai,ai,ai» a la jerarquia eclesiàstica. S’ha passat anys donant excuses per a no fer normal el que és normal al carrer: el valencià.
No han volgut reconéixer que la llengua que parlen la gran majoria dels seus rectors n’és una de les oficials del territori. Posaren l’excusa que no l’empraven perquè no hi havia consens lingüístic ni normativa oficial. Es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, es redactaren documents normatius oficials i textos religiosos. Tanmateix tot continuà igual. Hi ha molt a dir de l’actitud poc respectuosa de l’església amb les persones fidels valencianoparlants. Confiem que algun dia actuen amb trellat. En alguns llocs, es fan misses en valencià des de fa anys, com al meu poble d’Estivella, però costa mantindre-ho. Els capellans no sempre són receptius.
En definitiva, no oblidem la interjecció «ai». És origen de dolor, de dubtes i d’errades. Pronunciem-la. Ens ajudarà a pensar que en el món no hi ha res segur. En qualsevol moment, podem ser víctimes d’oblits o errors.
