Fa dos setmanes vaig traure la paraula «glotofòbia» en esta columneta, però com que se m’acabava el paper, em vaig comprometre amb vostés que de tan notable i moderna veu en parlaríem un altre dilluns. Hui mateix. ‘Glotofòbia’ significa “discriminació per raons lingüístiques”. És un terme encunyat en francés pel sociolingüiste Philippe Blanchet, que ha estudiat el fenomen discriminatori que es produïx a França per raons de pronunciació del francés. Un 16% dels francesos ha sofrit discriminació de diferente índole per la seua pronúncia del seu idioma, segons l’esmentat autor.

La qüestió ha causat tanta preocupació al llarg del temps que, recentment, l’Assemblea Nacional francesa ha aprovat una iniciativa legislativa que permetrà sancionar les actuacions discriminatòries contra algú per la seua pronúncia del francés. Sobre este tema recomane l’article «Discriminacions per raons d’accent», de Josep Lacreu, contingut en el blog ‘Pren la paraula’ d’este mateix diari, Levante-EMV, una reflexió molt interessant sobre els prejuís de la parla.

A Espanya el fenòmen de la glotofòbia, com a discriminació per raons d’accent, s’ha donat i es dona també en alguns casos. Recordaren el cas de Cristina García Ramos, presentadora de TVE, en la dècada dels huitanta del segle passat. El seu accent canari va ser tot un avanç en la superació dels prejuís tendents a discriminar pronunciacions diferents al dit castellà neutre. Fa poc, com recorda Lacreu en l’article citat, l’accent andalús de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha sigut excusa de burla i crítica d’un «saberut» com Federico Jiménez Losantos. Va dir que «Hace gárgaras en lugar de hablar».

Com és possible que una persona que té algun defecte de parla, no pronuncia la «erre», s’atrevisca a criticar l’accent d’una altra persona, que comunica perfectament? En el cas valencià, la discriminació per raons de pronuncia es dona per l’existència del parlar apitxat. Ara, més que res, per mitjà de burles, com les que a voltes es fan en mitjans públics.

«La txent matxor del Txapó», deia una coneguda presentadora televisiva burlant-se d’una companya col·laboradora, però en els primers anys dels exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià algunes figures examinadores tenien els seus grans dies suspenent per sentir «possar» igual que «passar» i «matxor» com «matxo». Recorde una companya examinadora, ja fa prou anys, que deia «A mi no se m’escapa ningun apitxat». Això, almenys formalment, pareix que ja no passa.

El que sí que ocorre és la discriminació d’una part important de la parla genuïna i usual valenciana exercida per estaments diversos, entre estos, la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), que entre els seus criteris lingüístics i els seus programes de correcció i traducció discrimina i margina centenars de paraules valencianes ben genuïnes, usuals i normatives, com ara «almorzar», «assentar-se» (persona), «tamany», «rabo», etc., per la via de no reconegudes, no recomanables, col·loquials. Per exemple, la mateixa paraula «glotofòbia» el Salt.usu de la DGPL la marca com a possible error ortogràfic o com a desconeguda, a pesar que fa uns quants mesos que està registrada en el Diccionari normatiu valencià. Què li farem!