Un lector em demanà, fa unes quantes setmanes, un aclariment sobre el significat de la paraula «cita». El motiu de la seua consulta era que la professora de llengua de la seua filla li havia dit en classe que la paraula «cita» és millor no usar-la per a referir-se a fer menció d’algú o de paraules dites per algú. I que en eixe sentit és preferible emprar la veu «citació» o, fent un gir, usar el verb «citar». Per exemple, «Va citar un vers de Jordi de Sant Jordi», i no «Va fer una cita poètica de Jordi de Sant Jordi». Si consultem el Diccionari normatiu valencià (DNV), la segona frase és també normativa, encara que «cita», en el sentit de ‘menció’, remet a «citació», però si la consulta es fa al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) la paraula «cita» només es referix a ‘acció d’assenyalar dia, hora i lloc, per veure’s’ i parlar dues o més persones’. Per tant, eixa segona frase no seria normativa. Però en un centre docent valencià el diccionari (més) vàlid és, o ha de ser, indiscutiblement el valencià, que, a més, és molt més representatiu de la parla valenciana.
Ocorre que en alguns àmbits de l’ensenyament, i també en altres estaments oficials, malauradament, no s’acaba d’acceptar l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’elitisme lingüístic valencià sovint preferix el caràcter restrictiu i selectiu (elitiste, per tant) del DIEC2. De tota manera, el sentit que té la paraula «cita» com a ‘menció, citació’ també l’arrepleguen Diccionari català-valencià-balear, el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i el portal lingüístic de la Corporació Calalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir. I també el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Per tant, una cita és també una citació en el sentit de ‘menció’. I és un postverbal de «citar», verb que és sinònim parcial de «nomenar», quan este verb significa ‘mencionar’, i de «anomenar».
El doblet «nomenar»/«anomenar» pot tindre sentits diferenciats, però també els dos verbs poden ser sinònims. El verb «nomenar» té dos significats. Pot ser ‘designar (a algú) per a un càrrec o una funció’, «L’han nomenat cap d’estudis», «L’han nomenada consellera d’Agricultura». Però també té el significat de ‘dir el nom’, ‘fer menció’, ‘anomenar’, ‘citar’, «Mira, que justet, ara mateix estàvem nomenant-te», «Quan et nomenen per l’altaveu, entres a la consulta». Este sentit de nomenar és usual en la parla valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’ha registrat en el DNV. També el registren amb este significat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), amb la marca ant., el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, amb la marca ant., i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. L’ortodòxia lingüística elitista no accepta de bon grat que «nomenar» tinga també el significat de ‘mencionar, dir, anomenar’, però la realitat de la nostra parla i l’autoritat lingüística valenciana sí que ho accepten. De manera que podem tindre cites i fer-ne. I podem «nomenar» com a citar quan ens vinga en gana.
