Troben morta a sa casa una anciana de huitanta-tres anys. Els operaris que reformen la finca havien telefonat a la policia alertats per la pudor que s’hi escolava. Quan la descobriren gitada al llit ja feia un parell de dies que havia mort. Als seus peus jeia el cadàver d’un gos menudet de pèl embullat. L’animalet semblava un peluix ronyós oblidat a terra. Era un d’aquells pequinesos de morro xato i ulls rebentats. Les dentetes apinyades havien atrapat com un cep la seua llengua erta i grisa.
Més avant, l’autòpsia ha conclòs que el gos no havia sigut intoxicat. La vella no presentava signes de violència, havia mort per causes naturals, havia mort de vella. La mort natural és el darrer paràgraf d’un relat vital, la resolució previsible. Així és com acaben els nostres vells, esgotats i sols a les seues cases. I ningú no se’n sorprén.
En vida responia al nom de Clara Sales. En una finca infestada de joves, la seua presència no era més que un element incòmode del paisatge. Era la vella que de tant en tant embossava l’escala amb el seu pas de caragol.
Un matí Clara es trobà la porta de sa casa closa amb pany i forrellat. Què n’havia fet, de les claus? La memòria li fallava. Cridà per a demanar auxili, però instal·laven un ascensor en aquell edifici envellit i amb el soroll de l’obra no la sentiren. Esperà pacientment que algú picara a la seua porta amb qualsevol excusa, per a dir ací estic. Però res. Cap dels veïns no advertí la seua absència. Amb l’enrenou de les obres ningú no parava esment en qui hi entrava o n’eixia.
La vella va perdre la noció del temps i quan deixà d’alimentar-se –perquè se n’oblidà–, afeblida, sola al seu llit, anà marcint-se.
Arribà el moment en què el seu cor deixà de bategar i els pulmons van cessar la seua activitat.
Amb el cervell noquejat, la Clara inicià el camí indeturable cap a la podridura. Els ulls se li quedaren mig oberts i, exposats a la secor ambiental, a poc a poc van anar perdent la seua turgència natural. Se’ls enterbolí la còrnia i acabaren afonats en la seua pròpia cavitat.
La cara interna dels seus llavis anà mutant del to rosat de la mucosa vital al necròtic marró fosc. I a mesura que s’anava refredant, els seus músculs es contreien. S’inicià primer el rigor mortis en la cara i avançà sense fre per cada tram del seu cos.
Al final del primer dia –ja retornada la mollor als seus membres– es feu visible, al costat dret del ventre, una nauseabunda taca verdosa: la manifestació més evident de l’inici de la corrupció de les entranyes, del sobrecreixement de la microbiota intestinal i la fermentació de la matèria fecal.
Quan la policia obrí la porta d’aquell pis, Clara Sales es podria –estesa sobre el cobertor policrom de llana– al seu llit de cos i mig.
Hores després de l’autòpsia a l’Institut de Medicina Legal, el cos trinxat de Clara Sales s’estén sobre una plataforma lluenta d’acer inoxidable –amb una aixeta i un desguàs– al bell mig d’una sala de tanatopràxia de la funerària Anubis. Para oberta en canal sota la il·luminació potent d’uns focus de llum blanca. Un gran tall de muscle a muscle i per sobre del mànec de l’estern, continua en perpendicular cap avall, per la línia mitjana del pit i la panxa –vorejant el melic– fins al pubis. Una obertura en forma de T que deixa a la vista el seu interior deshabitat. Com la carcassa d’un animal d’escorxador, totes les seues vísceres s’amaneixen en una safata de metall al seu costat. Una altra incisió –d’orella a orella– li deixa el cap al descobert. El cuir cabellut està rebregat sobre el front, i el crani destapat es veu completament buit per dins. El cervell de la vella descansa al fons d’un poal, colgat de formol.
–No et fa res que continue treballant?
Xavier Sempere és l’home que toqueja el cos de l’anciana com si fora un ninot. És, d’ofici, funerari i li parla a un jove que presencia en silenci, amb el cor en un puny, tota aquesta escena macabra. El seu nom és Guillem. I de sepulcres i nínxols, ell no en sap res.
Recordava haver visitat el cementeri de menut, quan de tant en tant canviaven les flors pansides de la làpida dels avis per unes de noves. Poc habituat a les flors, ara encara associa l’olor dels clavells i els crisantems amb els fossars. Llavors feien una ronda fugaç per la tomba d’algun altre familiar difunt i sa mare li amania un resum ràpid de les seues vides, del que va morir d’un bac de figuera, d’un disgust, o d’un aire, d’un ensurt, o d’un empatx. Ella resumia les seues biografies amb un parell d’anècdotes. Era precisa, això sí, en detallar-ne minuciosament les malalties. Gui se l’escoltava amb curiositat morbosa. En els temps previs a la penicil·lina, traspassar la quarantena d’anys era tot un repte heroic. Potser els seus ancestres haurien arribat a vells amb un ingrés en urgències a temps o amb una bona dosi d’antibiòtics. Llavors els metges de capçalera es rendien a la parca massa aviat.
I de sepulcres i nínxols, Gui no en sabia res. Però allà que es trobava, unes setmanes abans, pastant algeps amb poca traça a les dependències del cementeri municipal. Quinze persones més havien superat la prova teòrica de les oposicions a una plaça d’enterramorts, i competia amb ells per a veure qui col·locava amb més gràcia una làpida al forat.
Al remat, aquella era una faena com qualsevol altra. Havia fet de dependent en un quiosc, de monitor en un menjador escolar, d’aforador als trens de rodalia, d’enquestador electoral i havia treballat en el bingo d’una llar de jubilats.
–No has treballat mai en l’obra tu, eh?
Qui se li acostà era un home d’uns cinquanta i pocs anys, vestit elegantment amb pantalons de pinces i una camisa fosca arromangada fins als colzes. Gui mirava de no perdre la concentració, no dominava la pastera i se li acabava el temps. L’home feu un pas arrere. Duia l’americana plegada al braç i fumava tranquil·lament una cigarreta. Observà en silenci els seus gestos maldestres sense fer cap més comentari. Girà cua i lentament se n’allunyà.
La prova arribava a la seua fi i Gui no s’aclaria amb la barreja. Aixecava la vista i els veia a tots completar la faena. Després de l’algeps encara havia de demostrar nocions bàsiques de lampisteria i electricitat, però va decidir abandonar l’examen. Derrotat, abans d’eixir al carrer i en passar per davant d’una xicoteta estança a prop de l’entrada al recinte, tornà a veure l’home d’abans xarrant amb un dels operaris. El saludà amb el cap.
–Com ha anat?
No li donà temps de contestar.
–Està clar, no cal que digues res.
Se li acostà amb ganes de conversa.
–Com és que t’hi havies apuntat?, no sabies de què anava la cosa?
–Ara estic aturat. I, sincerament, pensava que me n’eixiria.
L’home del vestit fosc rigué.
–Perdona, no em ric de tu, eh! –digué immediatament–. Què has estudiat?, si no és molèstia...
–Història.
–Historiador!
No n’havia acabat els estudis, però alguna cosa havia de respondre.
