Com a portaveu eventual de la influent Associació de Calbinistes de l’Horta (ACH) vull expressar la meua total indignació pel tractament mediàtic del nou pentinat del qui va ser vicepresident segon del Govern i cofundador de la fugaç nova política. Entre altres complicacions de tota mena, la principal és que transmet el missatge que per triomfar en la vida no has de tindre els cabells llargs, la qual cosa ens posa a nosaltres davant un acte de responsabilitat de manera col·lectiva. Així com deixa en el limbe la llarga llista de pensadors i artistes peluts. Si gràcies a la moda permanent de cranial destapat havíem passat a ser la majoria silenciosa, ara som assetjats per les forces polítiques i sindicals per a passar a formar part de les seues executives per substituir als dels monyos massius, arreplegats o no, en un retorn a la clàssica imatge senatorial romana. Reclutats per les grans corporacions i buscats per les entitats del comerç local per redreçar els seus negocis ara que comença la desescalada definitiva.

Si això no és prou pena, com era previsible tenim al plural moviment feminista ben unit en la nostra contra per qüestions òbvies. Situació només suportada gràcies a les nostres avançades assegurances com a socis de l’ACH que arrepleguen la cobertura terapèutica de caràcter psicològic. Un tractament d’autoafirmació basat en la visió completa de la filmografia de Yul Brynner i Ben Kingsley. També dels àudios de Woody Allen quan fa referència al tema que ens ocupa, i la famosa enciclopèdia en tres volums de la nostra història de l’art del prestigiós crític Francisco Calvo Serraller.

En això estàvem quan un meme inspirat en la campanya presidencial d’un club en decadència, ha recuperat la figura de Manuel Llorente com la solució definitiva per tancar la crisi blanc-i-negra. I nosaltres, els calbinistes ens hem vingut amunt, mai millor dit, perquè el president d’honor de l’ACH és Alfredo Di Stéfano i amb Llorente el València CF va arribar a ser un dels millors equips del món. I com l’únic que ens importa és recuperar la normalitat d’anar a Mestalla sense patir més de l’acostumat, estem disposats fins i tot a fundar una internacional.