Esteve Adam al Botànic

Josep Esteve Adam és un pintor valencià ben conegut de qui, des d'ara i fins al setembre, podrem contemplar la seua obra a les sales del Botànic. Amb l'exposició Terres i temps, l'artista ens presenta part del seu univers pictòric ben particular. De fet, són els paisatges de la marjal i els de les terres de l'interior valencià els que conformen aquesta mostra on la mirada personal sobre aquests territoris ens sedueix d'una forma ben atractiva. Esteve Adam sap captar no sols els colors, les llums i les ombres, les línies i les taques que conformen l'espai del seu llenç, per reflectir-ho, tot això, sobre una superfície plana -cosa ja, per ella mateixa, complicada-, sinó que arriba a incorporar les flaires, la humitat o la sequera, el vent, la placidesa del temps o l’infortuni de l’oratge, l’atmosfera tota que l’envolta -i ens envolta, en mirar el seu treball-, la temperatura de l’aire o el soroll de la calma que traspuen les seues pinzellades, que, potser per tot això, es mostren encara més enèrgiques.

Segurament, amb més de mig segle d’ofici -de bon ofici-, de pintor, l’experiència acumulada en la seua carrera ens permet parlar d’un dels grans pintors valencians del nostre temps. Amb una obra que ha estat reconeguda amb grans distincions i premis de prestigi i amb incomptables exposicions arreu del territori estatal. I ara, amb aquesta exposició que podrem contemplar en un marc tan espectacular com el de les sales del Jardí Botànic -institució de la Universitat de València que organitza la mostra-, la trajectòria d'Esteve Adam fa una passa més endavant, incardinant-se en el seu ferm avanç des dels seus orígens cap al futur i des del seu temps d'estudiant en aquells jardins magnífics on aprenia l'assignatura de paisatge de la mà dels seues mestres, fins al moment actual en què, mestre ja ell, exposa en aquell mateix espai les seues darreres obres.

Pintar com ho fa Esteve Adam és admirable: tenir la capacitat de desvestir els paisatges, de pintar i anul·lar allò pintat, d’escriure i reescriure una línia, una taca de color, un detall pràcticament només insinuat, és un privilegi. Poder gaudir, nosaltres, ara, aquesta intangibilitat dels seus paisatges, del seu treball, també. La mirada nosaltres fem sobre la seua obra, però, no podrà ser mai com la del mateix pintor: els espectadors que la contemplem, així, ens hem de conformar amb la visió que ens ofereix el seu filtre. I això, també, és tot un privilegi.