Hui, per no ser menys, parlarem de Noruega, la narració guanyadora del Premi Lletraferit de Novel·la 2020, de Rafa Lahuerta, editada per Llibres de la Drassana. Un llibre del qual es parla en tots els cenacles literaris i en els mitjans de comunicació valencians, i que triomfa en vendes i reedicions. Però no ens pararem en la trama, ni en el tema, ni en el temps i l’espai on transcorre l’acció. D’això ja s’ha parlat i escrit molt en el poc de temps que esta novel·la està publicada. En esta columneta parlarem del model lingüístic emprat per l’autor i que també ha sigut motiu de comentaris en els mitjans de comunicació.

Juan Lagardera deia en l’article «El novelón de la València ‘vella’», en este mateix diari, Levante-EMV, que Noruega està escrit «en un valenciano coloquial, entendible por qualquiera», perquè, clar, hi ha un valencià dit culte, però postís, poc entenedor per a la gran majoria de valencians. Molts comentaristes opinen que el patró lingüístic d’esta novel·la és representatiu de la parla valenciana, un model a fomentar literàriament i acadèmicament, mentres que altres han acusat l’autor d’emprar barbarismes, excés d’expressions col·loquials i altres desqualificacions. Jo no veig eixos barbarismes, ni col·loquial·lismes inconvenients literàriament.

Noruega, a banda de la seua gran qualitat literària, està escrita en un llenguatge i en un model normatiu, natural i entenedor, de parla creïble, sense els elements lingüístics propis del valencià llibresc, fomentat per l’elitisme lingüístic noucentiste en la segona mitat del segle passat.

Opine que el model lingüístic de Noruega i d’altres publicacions de Llibres de la Drassana, de l’editorial Àrbena i d’altres iniciatives editorials i associatives caldria fomentar-lo en la literatura, en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació valencians, entre altres motius, perquè és un valencià entenedor, assimilable, a banda de normativament correcte, i capaç de crear nous lectors en valencià, com ja es tenen notícies que ha ocorregut.

Rafa Lahuerta empra en Noruega moltíssimes paraules i expressions genuïnes titlades de castellanismes o barbarismes per l’integrisme lingüístic i absents del valencià de llibre, però normatives, registrades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Diccionari normatiu valencià, usables i apropiades en el registre literari i en tots els registres. Per exemple, «aixina», «baül», «cego», «disfrutar», «este/esta/estos/estes», «febra», «hòmens», «jóvens», «mentirós», «ma mare/mon pare/mon tio», «monyo», «muiga», «nodrix/construïxen/descobrixen/unix», «orde» (en tots els sentits), «s’assentava», «servici», «tios», «tamany», «vore», «vos» (davant de verb) «a», davant de complement directe nom de persona («Havien matat a Pasolini») i desenes i desenes més de paraules del valencià d’ara i de sempre, marginades del valencià llibresc i postís, però que ens fan pujar l’autoestima com a valencianoparlants en vore-les en documents normatius, en la gran novel·la que és Noruega i en moltes altres obres i publicacions.

L’acadèmica de l’AVL, Carme de Manuel, diu: «Jo la veig com un homenatge a la forma de parlar dels valencians». Molt bé, però eixe homenatge hauria de ser una pràctica i un reconeiximent permanent a la parla valenciana. Seguirem parlant de Noruega i del seu llenguatge.