Aixina voràs món». Amb eixa dita el iaio de l’estel·lar novel·la Noruega anima a Albert, el seu net i protagonista principal de l’esmentada narració, a fer-se escriptor. La frase encoratjadora de l’avi «norueg» és valenciana d’ara i des de fa segles, genuïna i sintàcticament impecable, però conté dos paraules ignorades i apartades del valencià llibresc per l’ortodòxia lingüística: «aixina» i «vore», a pesar de la seua manifesta valencianitat, per ús generalitzat i per provada antiguitat. El vocable «aixina» té valor normatiu definitivament en haver sigut registrat en el Diccionari normatiu valencià (DNV), amb la marca de col·loquial. Té el mateix significat que «així», ‘d’esta o d’eixa manera’. Apareix documentat en un escrit anònim (1640) i en obres de Carles Ros (1748). Posteriorment han emprat el vocable «aixina» una llarga nòmina d’autors, com podem vore en el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL).

Per la seua banda, la forma verbal «vore», sinònima de «veure», és també normativa, i registrada en el DNV. Té el significat de ‘percebre la imatge (d'un objecte) amb els ulls’. «Vore» és la forma usada majoritàriament en la parla valenciana. Apareix documentada en la Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana, en 1769, i ha sigut usada per una llarga llista d’escriptors des d’aleshores i, especialment, en època contemporània, com testimonia també el CIVAL.

«Aixina» i «vore» són dos exemples dels centenars de paraules ignorades i marginades pel noucentisme i per l’elitisme lingüístic, tatxades de barbarismes, de vulgars i d’altres desqualificacions, però usades, encertadament, en els registres literaris per l’autor de Noruega, Rafa Lahuerta, i per molts altres autors.

Com sabem, i esmentava jo en la columneta de la setmana passada, «Paraules de Noruega», ha rebut crítiques pel model lingüístic emprat en la redacció del relat, farcit, segons alguns, com deia, de col·loquialismes, localismes, barbarismes, etc. Cosa que no és certa, perquè caldria preguntar-se per què els vocables «aixina», «vore», «este», «disfrutar», «febra», «hòmens», «jóvens», «mentirós», «assentar-se» i moltíssims més, usats en Noruega i moltes altres obres i publicacions, són qualificats d’eixa manera i no són dignes de formar part dels registres i llenguatges formals, literaris, etc. Potser el motiu d’eixes desqualificacions és que són «massa valencians», per a l’ortodòxia idiomàtica. Però resulta que Noruega, a més de ser guardonada en un certamen literari, el Lletraferit de Novel·la 2020, és la novel·la en valencià més comentada, ressenyada i venuda en els últims anys. Una narració capaç d’allargar i engrossir la nòmina de lectors en valencià. Supose que amb un llenguatge vulgar i un patró lingüístic pobre i «bàrbar» un llibre no destaca ni en comentaris, ressenyes ni en vendes.

Esta novel·la, a banda de la seua qualitat i vàlua literària, és, de fet, i independentment de la voluntat de l’autor, una reivindicació del valencià d’ara i de sempre i una posada en valor literari d’un model lingüístic basat en la parla valenciana, i que té en compte la del conjunt del domini lingüístic nostrat. Model lingüístic valencià que també el veiem, i cada vegada més, en altres publicacions, que ací anem comentant.